Adéu a les PAU i al Batxillerat

Tothom s’amuntega a l’entrada, intentant guipar quina aula li toca: la diu en un paper enganxat al vidre de la porta. Després, com xais, se n’hi van. T’hi acostes i mires: aula catorze. Fantàstic, ni tan sols saps on cau, això. Dónes un cop d’ull i la trobes; entres tranquil, t’asseus en un dels pupitres que encara no ha ocupat ningú amb més presses que tu. No et fixes en els amics que t’envolten, ni en les cares conegudes de gent a qui no veus de fa temps, ni tan sols en la rossa que acaba d’entrar a la classe. Podries, perquè no estàs pas gaire nerviós. Però suposaria fer un esforç titànic i no et vols distreure. Només tens una cosa al cap: l’examen.

Els nervis de la nit passada, que amb prou feines t’impedien adormir-te tan còmodament com qualsevol altre dia, han anat en augment; just abans de rebre el full dels enunciats notes com se’t fa un nus a l’estómac i un calfred et recorre l’espinada. “I si em quedo en blanc?“, penses. La tensió es podria tallar amb un ganivet, en els instants anteriors al primer examen. Però aleshores et dónen el paper, tacat elegantment amb tinta negra; una taca que dibuixa lletres i paraules que no saps si vols llegir. Fas el cor fort i t’hi poses, perquè no tens cap més remei. I aleshores, quan ja hi ets, els nervis se’n van.

– Surto?
– No, home! No és fins al dia 10.
FONT: Publicat al setmanari La Campana de Gràcia, el 2 d’octubre de 1901.
Acudit gràfic utilitzat a les proves d’Història de les PAU, 2012

Pío Baroja, Eduard Punset, Víctor Català i Bibiana Ballbé coronen els primers exàmens. “L’avi badava!”, diu un; “No, no! Escodrinyava minuciosament!”. Després la cosa es diversifica: uns se’n van a fer Matemàtiques Aplicades, i molts surten enfadats. Es veu que era molt difícil. L’endemà, igual. L’elecció entre Història i Filosofia marca la primera hora: el primer inclou acudits de l’any de la picor, i el segon proposa un text de Plató que molts troben massa difícil. L’últim dia la gent arriba emocionada, gairebé: d’aquí quatre hores serem lliures!, diuen molts. Uns quants, pocs, vénen a fer Física: entren cap-cots i surten amb un somriure. Mica en mica es van enllestint els últims exàmens. Alguns se’n van convençuts d’haver arribat a la nota de tall necessària per estudiar el que ells volen; d’altres semblen més ensopits, perquè creuen que no ha anat tan bé com ells voldrien i tenen por de no complir les seves expectatives de futur. Però tothom està content d’haver acabat: és que aquestes coses cansen, i després de tres dies tothom ja n’està molt tip.
“Veig el món d’un altre color”, comenta un company fent broma, quan ja ha acabat i se’n va a casa. “No, només el veus. És que fins avui t’has estat tancat a casa…”, contesta l’altre. Té raó: aquests dies han estat bastant feixucs per a tots, però ara ja s’ha acabat.

Moltes felicitats a tots els que heu fet les PAU, i ara, a disfrutar de l’estiu!

Resultats

Sembla que això dels resultats a tothom li encanta. I no em disposo pas a criticar-ho, ans al contrari: a mi també m’agrada tenir resultats. I mouen el món, n’hi ha mostres evidents a tot arreu: a la televisió, on els programes i els horaris depenen de l’audiència; al cinema, on l’èxit d’una pel·lícula depèn dels ingressos que acumula.

En l’economia, els resultats influeixen directament en la situació financera d’empreses i bancs i, en conseqüència, en els mateixos resultats. En política, un grup parlamentari que té resultats i que demostra que és eficient, guanya suport electoral, sindical i internacional per a obtenir més resultats i treballar de manera eficient. Queda clar que el cas mencionat és hipotètic i que no succeeix a la vida real, senzillament perquè la política no dóna resultats clars i no és gens eficient. Però això ja són figues d’un altre paner.

Sigui com sigui, és evident que els resultats són importants. Els estudiants ho sabem prou bé, això: a la fi, l’única cosa que importa és la nota. Perquè als professors, i als mateixos alumnes, els importa un borrall què s’aprengui i quins treballs es facin, mentre els resultats siguin bons. El mateix passa al món laboral, en què les aptituds es demostren amb l’experiència, que a la fi és una garantia de resultats. Encara que això ens perjudiqui als que encara no hem tingut temps per adquirir-ne.

Un camp en què els resultats són essencials, és la ciència. Sobretot en aquells països com Espanya, en què les subvencions en recerca científica són limitades i molt competitives, els resultats han d’acompanyar constantment el treball fet. Això és un impediment per al correcte desenvolupament del coneixement científic i tècnic, que requereix sovint plaços llargs i temps d’estudi. A més, per tal d’evitar que s’evidenciï aquesta manca de resultats a curt termini, es presenten informes de resultats que, destinats a omplir les pàgines dels scientific journals, no aporten gaire res al coneixement científic i tècnic. Passa el mateix amb el sensacionalisme dels mitjans de comunicació com la televisió i els diaris d’actualitat: casos com el del bosó de Higgs, en què un indici subrepticial de la seva existència va ser interpretat, per aquests mitjans de comunicació, com una prova gairebé definitiva d’aquesta partícula cada vegada menys hipotètica.

Tot això és degut, entre altres coses, a aquest gust que tenim pels resultats immediats. M’explicava, fa uns dies, un company que hi està molt ficat: si no es presenten resultats, a la societat li dóna la sensació que la ciència no fa res i que s’està invertint en matèria inútil, que no dóna fruits. I té raó, en part. Almenys jo he sentit, diverses vegades, preguntes com “Quan es trobarà la cura per l’Alzhèimer?”, i a l’encongir d’espatlles d’aquell a qui pregunten la majoria reprimeixen un renec i comenten que amb els diners que s’hi dediquen es podria treballar una mica més ràpidament. Ja arribaran, els resultats; si una cosa caracteritza la ciència és que té com a principal objectiu assolir uns resultats que permetin obtenir nous coneixements. És lent, però els resultats s’aconsegueixen, tard o d’hora.

El problema, potser, és que no s’aconsegueixen prou ràpidament, en un lentíssim degoteig d’informació. I és aleshores quan es fa impossible veure la diferència entre allò que no dóna resultats i allò que els dóna amb comptagotes.

Les dones i els nens primer

Traduït: “Estrangulat pel col·lapse del seu sistema bancari, ahir Madrid va demanar ajuda a Europa. SOS ESPANYA“

Quan aquest matí, mentre escoltava la revisió de titulars a la ràdio, he sentit la portada del periòdic Libération, se m’ha posat la pell de gallina. Però no pas per aquella sensació d’èxtasi pròpia del gol d’Iniesta a Stamford Bridge, no. Un calfred de por m’ha recorregut l’espinada de dalt a baix. Sí, sí, de por.

SOS ESPAGNE, en lletra grossa, al costat d’una il·lustració que anticipa el futur de la moneda única. La figura en si no m’ha preocupat massa: que la qüestió grega no seria única ja ho sabíem des de fa temps. Però el titular m’han posat més nerviós.

Primer m’ha fet pensar en el Polònia de TV3. Els qui ja el mireu, possiblement encara recordeu el recent gag en què, en to de paròdia, s’anunciava SOS SPANIEN, una ONG alemanya que advocaria per donar ajudes als pobres espanyolets (inclosos nosaltres, ens agradi o no). Toni Soler es deu haver ennuegat amb l’esmorzar, si per casualitat ho ha sentit: ningú no es devia esperar que el gag hagués de tenir caràcter premonitori. Almenys, no de manera tan literal.

Després, mentre hi donava voltes, la preocupació ha anat en augment. Es diu que SOS, senyal d’auxili reconeguda internacionalment, es va començar a popularitzar a partir de l’enfonsament de l’imponent RMS Titanic, l’operador de ràdio del qual alternava les indicacions CQD i SOS, mitjançant Morse.

Amb això no vull dir pas que Espanya sigui com el Titanic, ni de bon tros. El vaixell anglès era el més luxós i important del món en aquell moment, mentre que Espanya… bé, és Espanya.

El que sí que tenen en comú és que s’enfonsen. Un, en les aigües gèlides de l’Atlàntic nord; l’altra, en la seva pròpia misèria. Les condicions són cada vegada pitjors, i sembla que els que són capaços d’arreglar-ho no saben com fer-ho, o bé no en tenen ganes. Alguns, mancats de la inspiració que ha estat per a mi la portada del Libération, han confòs Espanya amb un vaixell pirata i, actuant com veritables corsaris, s’han dedicat a buidar les arques del país i les butxaques dels ciutadans. Aquests, però, són a coberta -vull dir, al carrer-, lliures de qualsevol culpa. I, mentrestant, la resta tenim cada vegada menys drets i menys privilegis, i més deures, obligacions i imposicions.

Potser ha arribat l’hora de saltar per la borda, d’abandonar el vaixell. A l’estranger ja ho saben: ho demostren els titulars de diaris europeus, internacionals. Potser és el moment d’adonar-nos-en nosaltres, també, i deixar aquest país que, mal dirigit, ha topat contra un iceberg i ara s’enfonsa. Les dones i els nens primer.

Complicar-se la vida

M’he adonat que tendim sempre a complicar-nos la vida, i me n’he adonat mentre començava aquest bloc. No és pas que fer un bloc sigui una cosa massa difícil, ni de bon tros! I tanmateix no hi havia manera de fer-ho rutllar.

El primer problema ha estat el tema. La idea d’escriure un bloc em rondava pel cap des de fa mesos, però això del tema no acabava de sortir. Vaig plantejar-me fer-lo sobre llibres, però em semblava que això està molt vist i la idea va quedar arraconada. Després, per influència d’amics i familiars, se’m va acudir que podia parlar de ciències: el topic m’agrada i és bastant innovador, però no em va acabar de fer el pes perquè vaig pensar que seria difícil fer-lo tirar endavant. Les dues opcions no acabaven d’equilibrar-se fins que, avui, he tingut la divertida pensada de fer un bloc d’opinió. I, com que d’opinions tots en tenim, m’hi he decidit: a més, al final hi he incorporat la literatura i les ciències, per donar més cos al bloc.

Un cop enllestit el dilema del tema, s’ha de triar un nom. Diantre, això sí que m’ha costat Déu i ajuda: totes les bones idees ja les ha tingut algú -molta gent- abans que jo. No nego que m’ha pujat la mosca al nas en veure que molts d’aquests noms pertanyen a blocs en desús. Però és clar que, incapaç de remeiar això, he hagut de buscar alternatives. Se m’han acudit veritables barbaritats, noms que gairebé no tenien cap sentit, ni gràcia, ni ganxo, i que amb prou feines podien ésser considerats com a títols.

Jo volia que fos descriptiu, i la meva primera idea -ocupada per un altre bloc- ha estat De tot i de res. Com que el feia servir algú altre, l’he deixat estar. I no ha estat fins al cap d’unes quantes hores que, distretament, m’he dit “Ah, noi, i si el girem?”, i d’aquí en surt el nom que hi ha ara. Li tinc una certa ràbia, de moment: no és que no m’agradi, però s’ha resistit tant a sortir que no puc evitar tenir-li una mica de rancúnia.

Després ja ha vingut tot rodat: he triat un tema d’entre els centenars d’opcions que WordPress t’ofereix (dels que són de franc, perquè els de pago són més aviat cars), he fet quatre retocs i he escrit la primera entrada. Que té molta lletra, però no diu res, com el mateix bloc. Que explica una història sense moralina. O sí, que té moralina: i és que tendim sempre a complicar-nos la vida.