Category Archives: Cultura i literatura

Nadal creatiu

Primer de tot deixa’m dir-te: bon any nou!

Bé, dit això, he de reconèixer que aquestes festes de Nadal he procrastinat. He procrastinat molt. M’he pres vacances aquí, al bloc, i de la feina que tenia pendent. He fet coses que no tenia previst fer, i he deixat per més endavant coses que voldria –i hauria– d’haver fet. Però, si serveix d’excusa, l’esperit nadalenc m’ha inspirat una mica, i la meva faceta més creativa ha reclamat temps i dedicació.

Els que em coneixeu sabeu que la majoria d’arts creatives no són el meu fort; l’únic que gaudeixo de manera genuïna és escriure. I doncs, durant les festes, he fet exactament això. No us prendré més temps amb aquesta entrada, de fet; només vull presentar-vos alguns dels relats curts que he escrit.

El primer (Tornar a casa) ja és vell; però si s’ha de començar, prefereixo començar per aquest. Crec que alguns de vosaltres ja us l’heu llegit: és el relat d’un nàufrag que torna a casa. El podeu trobar clicant aquí.

El segon l’he escrit aquest Nadal, i com que sempre vaig tard, parla de la tardor. Aquest el podeu llegir aquí.

Etiquetat , ,

Inspiració i transpiració

Escriure no és fàcil. No parlo de qualsevol text, no penseu en les velles redaccions de l’escola ni en les quatre línies de les postals; m’estic referint a escriure amb la intenció de crear, d’utilitzar el llenguatge per desenvolupar una idea o explicar una història. Has de prestar atenció al tema, que sovint no és fàcil de trobar o d’imaginar. I has de saber-ho plasmar seguint una certa forma, però fidel a tu mateix i al teu estil. I, per si no fos poc, has de repassar i repassar, i llegir el que has escrit una vegada rere l’altra, fins que una veueta al teu cap murmura que ja n’hi ha prou. Sí, sentir veus acostuma a ser un bon indicador que és el moment de parar.

Aquells de vosaltres que alguna vegada us heu dedicat a escriure us deveu haver trobat tres problemes: la idea, l’estructura i la forma. Tenir una idea, construir sobre aquesta, i editar i reescriure fins que el resultat sembla acceptable. I, aleshores, editar i reescriure una mica més.

La idea és la peça més essencial, i triar sobre què escriure pot ser un procés llarg i feixuc. Sovint és aquesta primera pensada, i no una altra, aquella que requereix una bona dosi d’imaginació i un instant d’inspiració divina. Apareix com una revelació: al metro mentre vas cap a classe, a mig seminari d’Histologia, a les tres de la matinada quan t’aixeques per anar al lavabo. T’apuntes la idea en un tros de paper que després no recordes on has ficat; amb una mica de sort, quan tinguis un moment lliure recordaràs per què la idea et semblava tan bona, i en pocs minuts hauràs desenvolupat la base del teu escrit.

Després ve l’estructura. Qui escriu històries es pensa uns personatges, un argument, una certa forma. Qui escriu assaigs i articles es pensa uns arguments i unes conclusions. Construeixes al voltant de la teva idea, una idea que passa de ser una simple frase o fins i tot una única paraula, a un esborrany amb principi i final. Depenent de la complexitat de la idea, es repeteix aquest procés diverses vegades fins que el resultat és convincent.

Finalment, edites. I reedites. I tornes a reeditar. Afegeixes paràgrafs, suprimeixes línies. T’adones que això ho has dit dues vegades i allò no ho has dit; veus que aquella frase no està ben escrita i que aquesta paraula desentona. T’ho llegeixes i després de dissimular una ganyota t’hi tornes a posar i fas més canvis. O potser veus que no t’agrada i ho llences, començant de zero amb un altre esborrany. Una vegada i una altra fins que saps del cert que no podries fer-ho millor.

El modernisme literari català es basava en la inspiració, però sens dubte Joan Maragall i tots els seus contemporanis eren realment conscients d’aquesta veritat: escriure és un deu per cent d’inspiració i un noranta per cent de transpiració.

Etiquetat , , ,

L’afició d’escriure

Quants de vosaltres teniu l’afició d’escriure? Molts, probablement; en estils molt diferents, direccions molt diferents, però escriviu. Potser escriviu un diari personal, a qui expliqueu tot el que viviu, penseu i sentiu. Potser escriviu relats curts, històries fictícies amb què exploteu la vostra activa imaginació. Potser teniu un bloc, com jo.

Sigui com sigui, escriviu. D’una manera o d’una altra, la immensa majoria s’aferra a aquesta genuïna eina de comunicació. Tinc amics i coneguts que escriuen elaborats assaigs exposant les seves idees. D’altres, fan ús de textos més curts, columnes en revistes electròniques o setmanaris locals, amb la intenció de donar notícies.

El bloc és una eina d’ampli espectre, on tothom hi té cabuda i on no hi ha normes que dictin sobre què o com s’ha d’escriure. Hi ha gairebé una infinitat de possibilitats i estils: el meu company de Sabates Velles utilitza el seu bloc per a presentar els seus relats curts, escrits deliciosament i molt amens; i l’amic de La cabeza de Columbus Snitch escriu les seves reflexions i curiositats, en to divertit i molt creatiu. Feu-los una visita quan tingueu una estona, val molt la pena.

També hi ha qui escriu brillants tuits, després d’hores de trencar-se les banyes en com explicar històries en cent quaranta caràcters. És una manera de demostrar que la llargada del relat no ha d’influir en la seva qualitat. Així ho creia Ernest Hemingway, a qui ja agradaven els relats curts. Una vegada va apostar que escriuria un relat que commocionés al lector en només sis paraules. El resultat:

For sale: baby shoes, never worn.” – E. Hemingway

que es tradueix en “A la venda: sabates de nadó, sense fer servir.” Jutgeu vosaltres mateixos.

Etiquetat , , ,

Operació tornada

Per què?, us preguntareu. Per què aquesta absència de deu mesos?

Potser s’ha avorrit d’escriure,” pensaríeu. O potser “Deu ser que no té temps.” Alguns podeu pensar “Segur que s’ha quedat sense idees.” I tots tindríeu part de raó, però el motiu de fons és, senzillament, que no m’agradava què estava escrivint. Entrades cada vegada més llargues, avorrides i mal fetes. Entrades que no deien el que volia dir o, senzillament, deien massa coses que ni tan sols havia pensat en el moment d’escriure-les. I em vaig prendre un descans.

D’acord, d’acord, m’he passat amb el descans. L’he aprofitat per estar amb els meus éssers estimats i reflexionar una mica, fagocitar un parell de dotzenes de llibres i decidir què fer amb aquest bloc. I, espontàniament, he decidit que hi tornaria a escriure, aprofitant la massiva operació tornada de les vacances d’estiu (sé que les meves no han estat ben bé d'”estiu”).

Dit això, i basant-me en aquestes dues dotzenes de llibres que m’he estat menjant per a berenar des del passat octubre, he de dir que no sé què vaig fer durant els inicis de la meva adolescència. M’explico: es veu que quan ens fem grans, els nostres gustos literaris varien. Comencem amb contes, històries per a nens…, després comencem amb les primeres novel·les d’aventures, una mica de fantasia; passem per literatura juvenil; i seguim potser amb ciència-ficció, thriller, i ens fem grans ampliant el repertori de gustos fins que ens definim com a persones adultes i escollim, des del fons del cor, quins són els nostres gèneres preferits.

Bé, doncs jo vaig saltar-me aquesta transició i vaig passar de les aventures als clàssics i les novel·les històriques. Havia llegit fantasia, sí, però amb prou feines havia conegut Tolkien. Havia llegit ciència-ficció, sí, però no sabia què era la Fundació d’Asimov. I ni tan sols m’havia dignat a llegir res que es trobés al prestatge de literatura juvenil. I el que és pitjor: ningú em deia què m’estava perdent. Es veu, amics i amigues, senyores i senyors, que la novel·la juvenil va més enllà de tots els tòpics que molts adults, desconeixedors del gènere, li atribueixen: infantil, absurda, mal escrita, sense arguments, repetitiva. Doncs res més lluny de la veritat. Pot arribar a ser extremadament reflexiva, complexa, elegant i única. Més que molts clàssics. Només has d’encertar el llibre adequat.

Per això recomano vivament que la pròxima vegada que poseu els peus en una llibreria passeu pels prestatges de literatura juvenil. Sí, hi ha llibres que no cal ni plantejar-se, però hi ha altres llibres que valen molt la pena. Jo em vaig perdre la literatura juvenil quan hauria estat el seu moment i ara, a posteriori, m’ho estic passant pipa amb molts d’aquests llibres. A aquells que no s’hi vegin en cor perquè “no els agrada la temàtica”, la literatura juvenil és molt àmplia i tots els gèneres hi tenen cabuda, de manera que és probable que, després d’un o dos intents, encerteu algun llibre amb una temàtica adequada.

I per aquells que, com jo, van voler créixer massa ràpid, es van creure massa grans i massa llestos per llegir novel·la juvenil; deixeu el vostre orgull de banda i proveu-ho. Si no sabeu quina, demaneu recomanacions (no a mi, jo estic molt verd en el tema, però segur que algun conegut vostre hi entén més!), però doneu-li una oportunitat: un “Jo només llegeixo llibres bons de veritat” només és un bon argument per decidir-vos a allargar la mà cap a algun títol de la secció de literatura juvenil.

Etiquetat , , ,

2012 és 1984

Avui m’he acabat de llegir 1984, de George Orwell. Per tercera vegada, però aquest cop en versió original. No és que la concepció general, a primer cop d’ull, que generi aquesta novel·la en una traducció sigui diferent de l’original, però sí que, a mi, m’ha suposat una diferència notable.

El primer punt diferencial ha estat l’idioma, és clar. No és que pretengui ser obvi, és que aquesta distinció comporta molts altres matisos: el meu domini de l’anglès és encara molt lluny del meu domini del català, i per tant vaig més a poc a poc. En una novel·la qualsevol, aquest canvi de ritme em portaria únicament a tardar més en acabar de llegir, però en una obra mestra tan profunda com 1984, trigar més estona a llegir-te cada paràgraf et permet reflexionar-hi una mica més. Potser, fins i tot, com en el meu cas… potser acabes fent una comparativa amb la pròpia societat.

Per a mi, a la novel·la orwelliana hi ha tres elements destacables: Newspeak, doublethink i thoughtcrime. Són tres termes inventats pel mateix autor, però que reflecteixen molts aspectes de la vida real.

El primer és el tema de l’idioma. Newspeak, o novaparla en la versió catalana, és l’idioma oficial d’Oceania. No el fa servir ningú, a part dels membres del Partit Interior, però s’imposa com a mitjà de comunicació en qualsevol missatge escrit. Tota la literatura escrita al llarg de la història és reescrita en Newspeak, com també el diari, els anuncis… és, literalment, una llengua imposada. La imposició lingüística és un assumpte familiar per a molta gent, i més a casa nostra, on el debat lingüístic sempre ha tingut molt pes. Influït pels propis pensaments, no he pogut evitar sentir un calfred en adonar-me que, fa només uns dies, es decidia treure el català com a llengua apta legalment i burocràticament a les Balears; i, el que encara ens toca més directament, que encara no s’ha tancat el debat sobre la immersió lingüística, que tant bé ha fet a la nostra llengua, afavorint-ne la normalització i evitant ésser absorbida per la gran potència que és el castellà.

El concepte de thoughtcrimecrimpensar– tampoc m’ha deixat indiferent. No crec que tingui massa importància la repressió que s’aplica contra aquells que pensen de manera diferent al conjunt, perquè el problema de fons és la mateixa intolerància de cara a aquests pensaments contraris. No parlo d’una oposició individual, de dues persones que pensen de manera diferent, sinó d’una oposició en conjunt. Aquesta oposició en conjunt, d’un grup contra un altre, conclou sovint en la destrucció d’un dels dos grups i, fins i tot, de la idea que hi està enllaçada. El cas de Winston, a la novel·la orwelliana, és una minoria d’un sol individu contra un sistema polític; evidentment, Winston sucumbeix al Partit, forçat mitjançant tortures, maltractaments i utilitzant de manera brutal el doublethink.

Aquest concepte de doublethink, pensardoble, és l’extrem de la hipocresia, portada a un punt en què ja no es pot considerar hipocresia. Tal com l’explica Winston, és una situació mental en què s’admeten coses contradictòries com a certes, simultàniament. A la fi, en el punt clau de la novel·la –un moment en què el valor d’una simple suma, una afirmació com que dos més dos fan quatre, es discuteix fervorosament fins al punt d’admetre que fan cinc– es conclou que el pensardoble és l’admissió d’una premissa certa i una premissa falsa, simultàniament, de tal manera que són confusibles i per tant aplicables simultàniament. És un concepte difícil, abstracte i irreal, impracticable sense l’ús d’un principi esquizofrènic; però a gran escala, en situacions en què la comprensió d’una idea és complicada o ambigua, l’apliquem regularment. Així, els ciutadans d’Oceania saben que la guerra contra Euràsia i Orientàsia (les dues altres grans potències mundials) és inacabable i no pot ésser mai vençuda o perduda, i alhora admeten que la guerra és necessària i estan convençuts de la victòria final. I també és així com els ciutadans d’Espanya són conscients del propi fracàs i del destí fatídic que li espera al país, en una situació econòmica insostenible; i al mateix temps mostren un punt d’esperança, una afirmació rotunda que diu que “No estamos tan mal.”

Etiquetat , , ,