Monthly Archives: Agost 2013

Inspiració i transpiració

Escriure no és fàcil. No parlo de qualsevol text, no penseu en les velles redaccions de l’escola ni en les quatre línies de les postals; m’estic referint a escriure amb la intenció de crear, d’utilitzar el llenguatge per desenvolupar una idea o explicar una història. Has de prestar atenció al tema, que sovint no és fàcil de trobar o d’imaginar. I has de saber-ho plasmar seguint una certa forma, però fidel a tu mateix i al teu estil. I, per si no fos poc, has de repassar i repassar, i llegir el que has escrit una vegada rere l’altra, fins que una veueta al teu cap murmura que ja n’hi ha prou. Sí, sentir veus acostuma a ser un bon indicador que és el moment de parar.

Aquells de vosaltres que alguna vegada us heu dedicat a escriure us deveu haver trobat tres problemes: la idea, l’estructura i la forma. Tenir una idea, construir sobre aquesta, i editar i reescriure fins que el resultat sembla acceptable. I, aleshores, editar i reescriure una mica més.

La idea és la peça més essencial, i triar sobre què escriure pot ser un procés llarg i feixuc. Sovint és aquesta primera pensada, i no una altra, aquella que requereix una bona dosi d’imaginació i un instant d’inspiració divina. Apareix com una revelació: al metro mentre vas cap a classe, a mig seminari d’Histologia, a les tres de la matinada quan t’aixeques per anar al lavabo. T’apuntes la idea en un tros de paper que després no recordes on has ficat; amb una mica de sort, quan tinguis un moment lliure recordaràs per què la idea et semblava tan bona, i en pocs minuts hauràs desenvolupat la base del teu escrit.

Després ve l’estructura. Qui escriu històries es pensa uns personatges, un argument, una certa forma. Qui escriu assaigs i articles es pensa uns arguments i unes conclusions. Construeixes al voltant de la teva idea, una idea que passa de ser una simple frase o fins i tot una única paraula, a un esborrany amb principi i final. Depenent de la complexitat de la idea, es repeteix aquest procés diverses vegades fins que el resultat és convincent.

Finalment, edites. I reedites. I tornes a reeditar. Afegeixes paràgrafs, suprimeixes línies. T’adones que això ho has dit dues vegades i allò no ho has dit; veus que aquella frase no està ben escrita i que aquesta paraula desentona. T’ho llegeixes i després de dissimular una ganyota t’hi tornes a posar i fas més canvis. O potser veus que no t’agrada i ho llences, començant de zero amb un altre esborrany. Una vegada i una altra fins que saps del cert que no podries fer-ho millor.

El modernisme literari català es basava en la inspiració, però sens dubte Joan Maragall i tots els seus contemporanis eren realment conscients d’aquesta veritat: escriure és un deu per cent d’inspiració i un noranta per cent de transpiració.

Anuncis
Etiquetat , , ,

L’afició d’escriure

Quants de vosaltres teniu l’afició d’escriure? Molts, probablement; en estils molt diferents, direccions molt diferents, però escriviu. Potser escriviu un diari personal, a qui expliqueu tot el que viviu, penseu i sentiu. Potser escriviu relats curts, històries fictícies amb què exploteu la vostra activa imaginació. Potser teniu un bloc, com jo.

Sigui com sigui, escriviu. D’una manera o d’una altra, la immensa majoria s’aferra a aquesta genuïna eina de comunicació. Tinc amics i coneguts que escriuen elaborats assaigs exposant les seves idees. D’altres, fan ús de textos més curts, columnes en revistes electròniques o setmanaris locals, amb la intenció de donar notícies.

El bloc és una eina d’ampli espectre, on tothom hi té cabuda i on no hi ha normes que dictin sobre què o com s’ha d’escriure. Hi ha gairebé una infinitat de possibilitats i estils: el meu company de Sabates Velles utilitza el seu bloc per a presentar els seus relats curts, escrits deliciosament i molt amens; i l’amic de La cabeza de Columbus Snitch escriu les seves reflexions i curiositats, en to divertit i molt creatiu. Feu-los una visita quan tingueu una estona, val molt la pena.

També hi ha qui escriu brillants tuits, després d’hores de trencar-se les banyes en com explicar històries en cent quaranta caràcters. És una manera de demostrar que la llargada del relat no ha d’influir en la seva qualitat. Així ho creia Ernest Hemingway, a qui ja agradaven els relats curts. Una vegada va apostar que escriuria un relat que commocionés al lector en només sis paraules. El resultat:

For sale: baby shoes, never worn.” – E. Hemingway

que es tradueix en “A la venda: sabates de nadó, sense fer servir.” Jutgeu vosaltres mateixos.

Etiquetat , , ,

Operació tornada

Per què?, us preguntareu. Per què aquesta absència de deu mesos?

Potser s’ha avorrit d’escriure,” pensaríeu. O potser “Deu ser que no té temps.” Alguns podeu pensar “Segur que s’ha quedat sense idees.” I tots tindríeu part de raó, però el motiu de fons és, senzillament, que no m’agradava què estava escrivint. Entrades cada vegada més llargues, avorrides i mal fetes. Entrades que no deien el que volia dir o, senzillament, deien massa coses que ni tan sols havia pensat en el moment d’escriure-les. I em vaig prendre un descans.

D’acord, d’acord, m’he passat amb el descans. L’he aprofitat per estar amb els meus éssers estimats i reflexionar una mica, fagocitar un parell de dotzenes de llibres i decidir què fer amb aquest bloc. I, espontàniament, he decidit que hi tornaria a escriure, aprofitant la massiva operació tornada de les vacances d’estiu (sé que les meves no han estat ben bé d'”estiu”).

Dit això, i basant-me en aquestes dues dotzenes de llibres que m’he estat menjant per a berenar des del passat octubre, he de dir que no sé què vaig fer durant els inicis de la meva adolescència. M’explico: es veu que quan ens fem grans, els nostres gustos literaris varien. Comencem amb contes, històries per a nens…, després comencem amb les primeres novel·les d’aventures, una mica de fantasia; passem per literatura juvenil; i seguim potser amb ciència-ficció, thriller, i ens fem grans ampliant el repertori de gustos fins que ens definim com a persones adultes i escollim, des del fons del cor, quins són els nostres gèneres preferits.

Bé, doncs jo vaig saltar-me aquesta transició i vaig passar de les aventures als clàssics i les novel·les històriques. Havia llegit fantasia, sí, però amb prou feines havia conegut Tolkien. Havia llegit ciència-ficció, sí, però no sabia què era la Fundació d’Asimov. I ni tan sols m’havia dignat a llegir res que es trobés al prestatge de literatura juvenil. I el que és pitjor: ningú em deia què m’estava perdent. Es veu, amics i amigues, senyores i senyors, que la novel·la juvenil va més enllà de tots els tòpics que molts adults, desconeixedors del gènere, li atribueixen: infantil, absurda, mal escrita, sense arguments, repetitiva. Doncs res més lluny de la veritat. Pot arribar a ser extremadament reflexiva, complexa, elegant i única. Més que molts clàssics. Només has d’encertar el llibre adequat.

Per això recomano vivament que la pròxima vegada que poseu els peus en una llibreria passeu pels prestatges de literatura juvenil. Sí, hi ha llibres que no cal ni plantejar-se, però hi ha altres llibres que valen molt la pena. Jo em vaig perdre la literatura juvenil quan hauria estat el seu moment i ara, a posteriori, m’ho estic passant pipa amb molts d’aquests llibres. A aquells que no s’hi vegin en cor perquè “no els agrada la temàtica”, la literatura juvenil és molt àmplia i tots els gèneres hi tenen cabuda, de manera que és probable que, després d’un o dos intents, encerteu algun llibre amb una temàtica adequada.

I per aquells que, com jo, van voler créixer massa ràpid, es van creure massa grans i massa llestos per llegir novel·la juvenil; deixeu el vostre orgull de banda i proveu-ho. Si no sabeu quina, demaneu recomanacions (no a mi, jo estic molt verd en el tema, però segur que algun conegut vostre hi entén més!), però doneu-li una oportunitat: un “Jo només llegeixo llibres bons de veritat” només és un bon argument per decidir-vos a allargar la mà cap a algun títol de la secció de literatura juvenil.

Etiquetat , , ,