Category Archives: Opinió

El seny i la rauxa

Seny i rauxa són dues paraules que s’han associat a la catalanitat des de fa generacions; sovint diem que són conceptes intraduïbles, paraules úniques del català. No em posaré a discutir-ho –ho deixo als filòlegs, que en saben molt més–, però últimament no em puc apartar del pensament que, en realitat, el vincle amb el seny i la rauxa és més íntim.

Per a mi, el seny i la rauxa són trets identitaris de la nostra cultura, de la nostra societat. Som un poble assossegat, que no fa les coses amb pressa i reflexiona abans d’actuar; un poble pacífic que ha passat per moltes guerres, un poble que vol fer les coses ben fetes, d’aquella manera que beneficia a tothom tant com és possible. També som un poble tossut i orgullós, un poble que es defensa amb urpes i dents quan no té cap més sortida. Seny i rauxa.

El procés sobiranista és un reflex més d’aquests elements tan nostres. Un procés que, per pacífic i democràtic, és imparable. Un procés que busca el consens de totes les parts que, malgrat ser extrems allunyats en molts temes, accepten fer front comú; i així fem pinya i avancem. Els discursos de les dues grans figures polítiques del sobiranisme han mostrat aquest caràcter: parlen de fer pinya, d’unir-se, de treballar junts, per tenir més força i empènyer, tots a una, el mur de negativitat que han construït des de Madrid.

El president Mas va parlar de llista única en una conferència que inspirava emoció i transpirava rauxa. El senyor Junqueras ha parlat avui de llistes separades amb el mateix títol i el mateix programa, en una conferència que ha transmès calma i seny. Els pros i els contres de cada cosa són variats i sembla que cada banda, almenys per ara, només veu els pros de la pròpia proposta i els contres de l’altra; toca esperar que, com amb dos imants, els pols oposats s’uneixin i resolguin les diferències. La rauxa està bé, i el seny també; són dues cares d’una mateixa moneda. Catalunya, avui, necessita les dues coses.

Etiquetat , , , ,

Els vells temps

Quan per fi he aconseguit recordar la contrassenya correcta, quasi m’han agafat ganes de plorar. Feia gairebé un any i mig que no entrava al blog, i la veritat és que tornar-hi desperta vells records. Les publicacions antigues són, en certa manera, un reflex de mi mateix en aquella època. Esdevé veritablement interessant adonar-se dels propis canvis: pensar “Apa, quin ingenu estava fet!” quan parlava del que no sabia i ara sé, i recuperar idees i opinions que van quedar en l’oblit.

I després, és clar, hi ha el hobby d’escriure. El blog en si, vaja. Quan veus el que vas escriure, ara ja fa anys, i te n’enyores: recordes els vells temps i intentes –potser en va– reviure aquella il·lusió i aquella afició. I t’hi vas acostant, mica en mica. Lletra a lletra, compons una entrada. Amb calma recelosa, llegint cada frase dues vegades. És com retrobar-se un vell amic pel carrer: al principi te’l mires amb recança, insegur de si realment és ell; però a mesura que passa l’estona, la familiaritat s’imposa i acabes, almenys, dient “Hola!“.  Després ja vénen els moments emotius, les anècdotes de temps ençà i les batalletes. Però, al principi, saludes.

Això és el que estic fent ara. Saludo el vell blog, que ha patit la meva absència en silenci, sense queixar-se. Saludo els antics, ja caducats esborranys de noves entrades. Saludo la meva rovellada afició a escriure. I et saludo a tu, lector: benvingut siguis.

Etiquetat , , ,

Inspiració i transpiració

Escriure no és fàcil. No parlo de qualsevol text, no penseu en les velles redaccions de l’escola ni en les quatre línies de les postals; m’estic referint a escriure amb la intenció de crear, d’utilitzar el llenguatge per desenvolupar una idea o explicar una història. Has de prestar atenció al tema, que sovint no és fàcil de trobar o d’imaginar. I has de saber-ho plasmar seguint una certa forma, però fidel a tu mateix i al teu estil. I, per si no fos poc, has de repassar i repassar, i llegir el que has escrit una vegada rere l’altra, fins que una veueta al teu cap murmura que ja n’hi ha prou. Sí, sentir veus acostuma a ser un bon indicador que és el moment de parar.

Aquells de vosaltres que alguna vegada us heu dedicat a escriure us deveu haver trobat tres problemes: la idea, l’estructura i la forma. Tenir una idea, construir sobre aquesta, i editar i reescriure fins que el resultat sembla acceptable. I, aleshores, editar i reescriure una mica més.

La idea és la peça més essencial, i triar sobre què escriure pot ser un procés llarg i feixuc. Sovint és aquesta primera pensada, i no una altra, aquella que requereix una bona dosi d’imaginació i un instant d’inspiració divina. Apareix com una revelació: al metro mentre vas cap a classe, a mig seminari d’Histologia, a les tres de la matinada quan t’aixeques per anar al lavabo. T’apuntes la idea en un tros de paper que després no recordes on has ficat; amb una mica de sort, quan tinguis un moment lliure recordaràs per què la idea et semblava tan bona, i en pocs minuts hauràs desenvolupat la base del teu escrit.

Després ve l’estructura. Qui escriu històries es pensa uns personatges, un argument, una certa forma. Qui escriu assaigs i articles es pensa uns arguments i unes conclusions. Construeixes al voltant de la teva idea, una idea que passa de ser una simple frase o fins i tot una única paraula, a un esborrany amb principi i final. Depenent de la complexitat de la idea, es repeteix aquest procés diverses vegades fins que el resultat és convincent.

Finalment, edites. I reedites. I tornes a reeditar. Afegeixes paràgrafs, suprimeixes línies. T’adones que això ho has dit dues vegades i allò no ho has dit; veus que aquella frase no està ben escrita i que aquesta paraula desentona. T’ho llegeixes i després de dissimular una ganyota t’hi tornes a posar i fas més canvis. O potser veus que no t’agrada i ho llences, començant de zero amb un altre esborrany. Una vegada i una altra fins que saps del cert que no podries fer-ho millor.

El modernisme literari català es basava en la inspiració, però sens dubte Joan Maragall i tots els seus contemporanis eren realment conscients d’aquesta veritat: escriure és un deu per cent d’inspiració i un noranta per cent de transpiració.

Etiquetat , , ,

L’afició d’escriure

Quants de vosaltres teniu l’afició d’escriure? Molts, probablement; en estils molt diferents, direccions molt diferents, però escriviu. Potser escriviu un diari personal, a qui expliqueu tot el que viviu, penseu i sentiu. Potser escriviu relats curts, històries fictícies amb què exploteu la vostra activa imaginació. Potser teniu un bloc, com jo.

Sigui com sigui, escriviu. D’una manera o d’una altra, la immensa majoria s’aferra a aquesta genuïna eina de comunicació. Tinc amics i coneguts que escriuen elaborats assaigs exposant les seves idees. D’altres, fan ús de textos més curts, columnes en revistes electròniques o setmanaris locals, amb la intenció de donar notícies.

El bloc és una eina d’ampli espectre, on tothom hi té cabuda i on no hi ha normes que dictin sobre què o com s’ha d’escriure. Hi ha gairebé una infinitat de possibilitats i estils: el meu company de Sabates Velles utilitza el seu bloc per a presentar els seus relats curts, escrits deliciosament i molt amens; i l’amic de La cabeza de Columbus Snitch escriu les seves reflexions i curiositats, en to divertit i molt creatiu. Feu-los una visita quan tingueu una estona, val molt la pena.

També hi ha qui escriu brillants tuits, després d’hores de trencar-se les banyes en com explicar històries en cent quaranta caràcters. És una manera de demostrar que la llargada del relat no ha d’influir en la seva qualitat. Així ho creia Ernest Hemingway, a qui ja agradaven els relats curts. Una vegada va apostar que escriuria un relat que commocionés al lector en només sis paraules. El resultat:

For sale: baby shoes, never worn.” – E. Hemingway

que es tradueix en “A la venda: sabates de nadó, sense fer servir.” Jutgeu vosaltres mateixos.

Etiquetat , , ,

Operació tornada

Per què?, us preguntareu. Per què aquesta absència de deu mesos?

Potser s’ha avorrit d’escriure,” pensaríeu. O potser “Deu ser que no té temps.” Alguns podeu pensar “Segur que s’ha quedat sense idees.” I tots tindríeu part de raó, però el motiu de fons és, senzillament, que no m’agradava què estava escrivint. Entrades cada vegada més llargues, avorrides i mal fetes. Entrades que no deien el que volia dir o, senzillament, deien massa coses que ni tan sols havia pensat en el moment d’escriure-les. I em vaig prendre un descans.

D’acord, d’acord, m’he passat amb el descans. L’he aprofitat per estar amb els meus éssers estimats i reflexionar una mica, fagocitar un parell de dotzenes de llibres i decidir què fer amb aquest bloc. I, espontàniament, he decidit que hi tornaria a escriure, aprofitant la massiva operació tornada de les vacances d’estiu (sé que les meves no han estat ben bé d'”estiu”).

Dit això, i basant-me en aquestes dues dotzenes de llibres que m’he estat menjant per a berenar des del passat octubre, he de dir que no sé què vaig fer durant els inicis de la meva adolescència. M’explico: es veu que quan ens fem grans, els nostres gustos literaris varien. Comencem amb contes, històries per a nens…, després comencem amb les primeres novel·les d’aventures, una mica de fantasia; passem per literatura juvenil; i seguim potser amb ciència-ficció, thriller, i ens fem grans ampliant el repertori de gustos fins que ens definim com a persones adultes i escollim, des del fons del cor, quins són els nostres gèneres preferits.

Bé, doncs jo vaig saltar-me aquesta transició i vaig passar de les aventures als clàssics i les novel·les històriques. Havia llegit fantasia, sí, però amb prou feines havia conegut Tolkien. Havia llegit ciència-ficció, sí, però no sabia què era la Fundació d’Asimov. I ni tan sols m’havia dignat a llegir res que es trobés al prestatge de literatura juvenil. I el que és pitjor: ningú em deia què m’estava perdent. Es veu, amics i amigues, senyores i senyors, que la novel·la juvenil va més enllà de tots els tòpics que molts adults, desconeixedors del gènere, li atribueixen: infantil, absurda, mal escrita, sense arguments, repetitiva. Doncs res més lluny de la veritat. Pot arribar a ser extremadament reflexiva, complexa, elegant i única. Més que molts clàssics. Només has d’encertar el llibre adequat.

Per això recomano vivament que la pròxima vegada que poseu els peus en una llibreria passeu pels prestatges de literatura juvenil. Sí, hi ha llibres que no cal ni plantejar-se, però hi ha altres llibres que valen molt la pena. Jo em vaig perdre la literatura juvenil quan hauria estat el seu moment i ara, a posteriori, m’ho estic passant pipa amb molts d’aquests llibres. A aquells que no s’hi vegin en cor perquè “no els agrada la temàtica”, la literatura juvenil és molt àmplia i tots els gèneres hi tenen cabuda, de manera que és probable que, després d’un o dos intents, encerteu algun llibre amb una temàtica adequada.

I per aquells que, com jo, van voler créixer massa ràpid, es van creure massa grans i massa llestos per llegir novel·la juvenil; deixeu el vostre orgull de banda i proveu-ho. Si no sabeu quina, demaneu recomanacions (no a mi, jo estic molt verd en el tema, però segur que algun conegut vostre hi entén més!), però doneu-li una oportunitat: un “Jo només llegeixo llibres bons de veritat” només és un bon argument per decidir-vos a allargar la mà cap a algun títol de la secció de literatura juvenil.

Etiquetat , , ,

Decisions i impulsivitat

Durant la meva estada a la ciutat de Londres, amb motiu del London International Youth Science Forum, el jove científic del Institute of Cognitive Neuroscience de l’Imperial College, el Dr Robert Adam, va oferir-nos un interessant seminari sobre la influència de la dopamina i les reaccions relatives a aquesta en la presa de decisions. Aquella xerrada va ser una de les que més em va marcar: primerament, per l’estreta relació del tema amb la meva matèria d’estudi, la bioquímica; però també per un creixent interès per la psicologia, sobretot aquella psicologia autoaplicable i reflexiva que ens permet entendre les pròpies decisions, maneres de fer i pensaments.

Quan hom pren una decisió, pot fer-ho de dues maneres. La primera, analítica, lògica i racional, és la metodologia pròpia d’un ordinador, i la més eficaç en decisions abstractes; però és inaplicable en situacions que ens afectin personalment, com a individus. En aquests contexts, el que ens mou a prendre una decisió no és un raonament lògic, ni un pensament crític, sinó un desig. Un desig que, fins i tot, pot passar desapercebut a la part racional de nosaltres mateixos, potser perquè és un desig massa freqüent i propi de nosaltres mateixos com perquè siguem capaços de discernir-lo de les necessitats.

De fet, la majoria de desigs fan referència a necessitats; o, potser, seria més adequat que la majoria de desigs fan d’aquell objecte de desig una necessitat real. No cal que siguin desigs estranys o especials, com aquells que demanem quan bufem una espelma. Res de pau al món o de salut i llarga vida a totes les persones: som, també per naturalesa, individuals i individualistes. El desig real es mou sempre en direcció a nosaltres i al nostre benestar. Desitgem menjar, desitgem dormir, desitgem comoditat i plaer, o fins i tot amor, perquè el nostre cervell ha après a interpretar que complir aquests desigs ens fa sentir millor. Però també podem generar noves necessitats, situacions que, per repetició o per observació, bioquímicament emulen el mateix procés que les necessitats fisiològiques més fonamentals.

Biològicament, així doncs, al nostre cervell —que funciona mitjançant la transferència entre neurones d’unes molècules anomenades neurotransmissors— hi ha una substància anomenada dopamina, que té una estreta relació amb el desig. És el sistema bioquímic mitjançant el qual el cervell interpreta que hi ha una necessitat, i és només en aquesta molècula i en la seva anàloga, la serotonina, que nosaltres sentim desig i plaer. La dopamina en si augmenta en concentració cada vegada que sentim una necessitat, i el sentiment d’angoixa que això genera ens porta a desitjar complir aquest requeriment per tal de sentir-nos millor. Quan complim el desig, la concentració de dopamina baixa i la concentració de serotonina, que ens fa sentir plaer i benestar, augmenta.

Això és, evidentment, aplicable a una decisió. Aquesta sempre constarà d’almenys dues possibles vies de sortida, de les quals probablement n’hi haurà una que desitjarem més que la resta, sigui per una necessitat física o fisiològica real o bé per una necessitat generada, per costum, al llarg del temps. Inconscientment, tenim constància del fet que, com més destigem alguna cosa, més plaer sentim en aconseguir-la, i és per això que en una situació d’aquesta mena, optarem per aquella que ens ha d’aportar més plaer. La decisió, a més, en tant que no té cap base racional, serà aparentment impulsiva i poc meditada.

També hem de tenir en compte, però, que la certesa d’aquest plaer no és sempre la mateixa. Hi pot haver, perfectament, una situació en què el plaer sigui potencialment menor, però del qual en tinguem certesa; mentre que, simultàniament i com a elecció oposada a la primera, la segona situació pot aportar un plaer potencial major, però pot ser tanmateix més difícil i arriscat d’obtenir. Suposo que aquí entraria en joc l’angoixa de no aconseguir cap mena de plaer contra la suggerent possibilitat d’aconseguir-ne un d’incomparablement més gran al que tinc com a cert i segur. Estaria bé estudiar casos com aquest en l’aspecte bioquímic; tot i que potser aleshores seria massa fàcil controlar com hom pren una decisió.

Etiquetat , , , , , ,

Descripció, explicació i predicció

Fa quatre dies, aquest dilluns, vaig començar el primer semestre de Bioquímica a la Universitat de Barcelona, i en tan sols quatre dies d’intenses classes sobre ciències —des de biologia fins a matemàtiques, passant per física i diverses vessants de química— ja he començat a treure conclusions. Potser són precipitades, però no absurdes del tot: les primeres impressions, diuen, són sovint les bones.

El cas és que, després d’unes quantes converses amb algun professor i, sobretot, amb companys en la mateixa situació que jo, començo a veure clar que la ciència és quelcom massa genèric, massa ampli com per ser descrit i definit apropiadament sense afegir incisos i condicions. Sense anar més lluny, l’exactitud i el rigor dels resultats científics aportats en diverses matèries estableixen el que molts veuen com a un grau de caràcter científic, una mena de percentatge que et diu si s’aproxima més o menys al seu concepte de ciència. Per a algú dedicat a la física o a ciències exactes, doncs, l’absència d’una sòlida base lògica-matemàtica en el camp de la biologia fa que aquesta ciència sembli menys científica. 

Però, hi ha ciències més o menys científiques que d’altres?

Jo, personalment, sóc del parer que s’hauria de fer una distinció clara en els significats d’aquesta afirmació: hi ha ciències més exactes que d’altres, però l’exactitud d’una ciència no en defineix el seu caràcter científic. Per tant, hi ha ciències menys exactes, amb una base matemàtica no tan extensa com els camps més propers a la matemàtica en si, però això no significa que no siguin ciències.

Significa, senzillament, que la manera d’enfocar la temàtica corresponent (segons aquesta ciència) varia cap a la posició explicativa, racional.
L’objectiu, en definitiva, d’una ciència és la descripció dels fenòmens que succeeixen al món, des de la mateixa estructura del pensament lògic —Lògica, Matemàtiques: Ciències exactes— fins a l’estructura i el funcionament de la ment —psicologia— i, és clar, tots els elements de la realitat que ens envolta. És clar, hi ha dues maneres de descriure un fenòmen qualsevol: a priori o bé a posteriori. Deixem de banda les ciències exactes, que tenen un enfocament diferent, i centrem-nos en les ciències experimentals.

Si intentem descriure quelcom abans que passi, estem prenent les condicions inicials com a base per, valent-se d’unes lleis o d’uns axiomes, relatar amb detall què succeirà, com, quan i amb quines conseqüències. La certesa de les lleis, regles i postulats és relativa a la certesa de les altres lleis suggerides, i es medeix aquest caràcter observant amb quina freqüència el model en qüestió funciona. Experimentalment, hom podria afirmar que un cop provat que aquell postulat és fals, aquest hauria d’ésser anul·lat i descartat; certament, s’ha provat que el postulat no és verídic al cent per cent, però una aproximació prou bona a aquesta utopia pot servir en molts casos aplicats, de manera que la capacitat de predicció de la llei o norma s’ha vist alterada però no anihilada completament.

Quin és, doncs, l’objectiu de la major part de científics dedicats a ciències d’enfocament predictiu, com la física o la química? La majoria treballen amb l’ambició secreta (és a dir, coneguda per a tothom) de postular quelcom amb una capacitat predictiva més gran que les lleis donades abans en relació a un fenòmen concret. És per això, entre altres coses, que la física té una base matemàtica tan extensa i complexa: els físics, al llarg del temps, han incorporat teories i lleis matemàticament més complicades i exactes, que s’han aproximat més a la realitat.

Molts físics o futurs físics, i probablement els enginyers i futurs enginyers, deveu estar tremolant espasmòdicament mentre us imagineu cinquanta maneres d’assassinar-me si em trobeu pel carrer. La generalització és aplastant, ho sé, i per això s’ha de mencionar que la capacitat predictiva de la física no és la única peça constituent d’aquesta ciència. La física, com tota la resta, té també una important part explicativa, que raona el perquè de les lleis i dels processos que compleixen o incompleixen aquestes lleis.

Però no hi ha punt de comparació entre el caràcter explicatiu de la física i el caràcter explicatiu de la biologia, per posar un exemple. Parlem de caràcter explicatiu, no descriptiu: és a dir, que la física té molta capacitat descriptiva, però ho fa a priori, cosa que no passa en la biologia, que analitza principalment a posteriori. No em mullaré a parlar de geologia, psicologia o ciències socials, massa lluny del meu domini, perquè no m’agrada dir disbarats i crec que ja n’he deixat anar algun. Si ens centrem en la biologia, però, crec que és irrefutable que el plantejament experimental és molt diferent del de la física. En si, el disseny experimental s’estructura de manera similar: observo un fenòmen, postulo una hipòtesi, experimento, obtinc uns resultats i contrasto la hipòtesi. El plantejament de la hipòtesi i de les conclusions, però, també difereix: resumint molt i dient una altra insensatesa a ulls de molts de vosaltres, podríem dir que un físic es preguntaria “Per què ha passat això i com podria saber quan tornaria a passar?”, intentant descobrir-ne les causes per tal d’entendre’n el fonament, mentre que un biòleg es preguntaria “Què ha passat, per què i de quina manera?”, intentant explicar després de l’esdeveniment les característiques d’aquest, per tal d’entendre l’esdeveniment en si. Aquesta explicació és basada en l’observació, que requereix una base matemàtica i exacta molt menys rigorosa.

En diversos punts, és clar, les ciències més exactes i predictives coincideixen amb les ciències més explicatives. El parell explicació-predicció és el més eficient, des del meu punt de vista personal, com a eina descriptiva. N’és un exemple clar el cas de James Watson, biòleg, i Francis Crick, físic, que van fer un dels descobriments més importants en el camp de la biologia del s.XX: l’estructura tridimensional de l’ADN. La interdisciplinarietat entre les ciències, doncs, suma un altre punt a favor: la predicció, l’abans, en tant que l’antítesi de l’explicació, del després, n’esdevé el perfecte complementari.

Etiquetat , , , , , ,

Catalunya, nou estat d’Europa

Catalunya ja ha parlat. Va parlar ahir a la tarda, en una històrica manifestació d’un milió i mig de persones (segons la Guàrdia Urbana) que col·lapsaven la ciutat comtal deixant-se la veu en crits d’”I-Inde-Independència!” La manifestació va superar de llarg les expectatives de l’ANC, que inicialment ja va haver de canviar la ruta davant de la quantitat de gent que ja aleshores havia confirmat la seva assistència. Però la nova ruta, amb tot, també va quedar totalment col·lapsada, arribant a l’extrem que la majoria d’assistents no van moure’s en el transcurs de la marxa. Suposo que es pot considerar un èxit rotund i indiscutible, i només es pot felicitar els organitzadors i els participants.

Però aquesta entrada, que arriba després d’un mes de vacances, no té per objectiu parlar d’allò que tothom ja ha sentit a la televisió i que probablement alguns van presenciar i viure de primera mà. Ara, un cop ha quedat clar què vol Catalunya, la feina del marc polític català és la d’analitzar el clam de la manera adequada, i sobretot, de començar a caminar en la mateixa direcció que els ciutadans. I d’això pretén parlar aquesta entrada.

He sentit veus, abans i després de la manifestació, en mitjans variats. I no m’agrada què diuen. Potser és cert que sóc molt exigent, però bona part dels discursos presentats són demagògia barata. I els discursos que queden no tenen fonament, com és el cas de SI. A veure, és cert que ha quedat molt clar que Catalunya vol la independència, però proclamar-la de bell antuvi és un disbarat. Falten estructures d’estat, falta un cert nivell d’organització política i econòmica necessari per fer funcionar un hipotètic estat independent. Sí que és cert, i ho puc afirmar perquè l’he tingut a les mans i l’he llegit repetides vegades, que SI té un pla pràctic –i aplicable– enfocat a la independència, però crec fermament que no s’està seguint.

Paral·lelament, el somia-truites de Joan Laporta assumeix certes condicions que encara no són clares, com la inclusió de Catalunya en marcs com l’euro, l’acord de Schengen i la mateixa Unió Europea. És clar que s’ha d’assumir que Catalunya hi serà, però s’han de fer certes coses per tal d’aconseguir-ho. La Unió Europea ja ha dit que hi ha maneres de secessionar-se dins el marc europeu, però si les coses es fan ben fetes. De moment anem pel bon camí, però no podem dir blat fins que sigui al sac i ben lligat.

En aquest sentit, l’únic que ha parlat en la línia que considero adequada ha estat Artur Mas, i no m’agrada la manera com ho ha fet. Sí, ha explicat que fan falta estructures d’estat i que s’han de buscar acords polítics i econòmics prèviament a la independència de Catalunya; però no ha ofert una manera de fer-ho. Si Mas i Convergència Democràtica de Catalunya (perquè és evident que cada vegada s’allunyen més d’Unió) volen la independència, que ho diguin alt i clar, i que actuïn en conseqüència; però jo veig les paraules de Mas com un moviment en una partida d’escacs contra el Govern espanyol, en la qual amenaça el rei per menjar-se la reina. És a dir, que Mas ha interioritzat completament els orígens del seu partit i ha entès que el possibilisme és essencialment pressionar l’opositor amb amenaces –en aquest cas, la independència– per tal que l’altre cedeixi una mica en allò que en un altre context semblaria inacceptable i que, de sobte, és el terme mig, l’equilibri en una situació que penja d’un fil. Vaja, que Mas utilitza el poble català com a eina per aconseguir el que el poble ja ha entès que no seria suficient: el pacte fiscal.

Després hi ha els casos d’ERC i el d’ICV. Els primers diuen que està molt bé el que s’ha vist a la manifestació, però que fa falta encara més independentisme. Junqueras diu que “no ens sobra ningú”; entenc que demana que un suposat referèndum d’independència, que segons ell guanyaríem, s’hauria de guanyar per una majoria més àmplia. Vaja, que parlen molt però no tenen cap pressa; és evident que Catalunya no pensa el mateix. ICV es mou en una línia similar, però no s’omplen tant la boca amb la independència i el mateix Herrera en parla en tercera persona, com si a ell ni tan sols el preocupés.

Sobra parlar del PSC, que no entén res. Pere Navarro, que ha deixat molt clar que només és un titella de Madrid, no entén el concepte de manifestació i diu que s’ha de tenir en compte tota la gent que no hi ha anat, sense entendre que un 23% de la població és una proporció inimaginable en qualsevol marxa o concentració feta abans. El mateix passa amb Duran i Lleida, que segueix entossudit en que la manifestació tenia com a objectiu refermar el catalanisme.
Del PP no en vull parlar, perquè no té rellevància. No és un partit que ningú pugui considerar part del marc polític català, sinó un grup d’espietes d’Espanya al Parlament de Catalunya. La seva opinió perd pes en un país que ha deixat clar que vol allò que aquests més temen.

Ara per ara, toca esperar pacientment i veure com es mou el marc polític català. Toca esperar pacientment que ERC entengui que el poble no té la paciència, que Mas deixi de fer l’hipòcrita i aclareixi què pensa i què vol fer, que el PSC deixi de tocar els nassos parlant de pacte fiscal, i que SI s’aferri al full de ruta que proposava inicialment. I, és clar, que es dóni a Catalunya el que li pertany.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures.

Etiquetat , , ,

Un passat que vol tornar

Hola, hola, hola a tothom! Ho reconec, he estat cruel i us he mantingut expectants, impacients per llegir la meva propera entrada, durant massa temps. És el que passa quan estàs de vacances: t’ho agafes amb una calma excessiva i, quan te n’adones, ja ha passat un mes. A més, això dels Jocs Olímpics m’ha distret durant els últims dies. Tranquils, l’entrada d’avui és la disculpa, i la següent, que vindrà amb sorpresa, la compensació.

Però aquest mes de juliol i els primers dies d’agost han estat, per diversos motius, una temporada d’intensa exaltació nacional. Els que em coneixeu ja ho sabeu: sóc catalanista, independentista i d’esquerres. Els insults freqüents a les xarxes socials, sobretot a Twitter, mostrant el que ja s’anomena catalanofòbia, m’han donat encara més convicció en defensar els valors i interessos que crec adequats per Catalunya. Però mai he tingut res en contra d’Espanya. Almenys, fins ara.
Sí, ara sí, tinc una queixa important, directa. I, contràriament al que podríeu pensar, no té res a veure amb la crisi, ni amb les retallades i imposicions que ens arriben des de Madrid, ni amb aquest odi que sembla que ens professen als catalans. Té a veure amb el passat, o amb el que jo creia que era el passat, d’aquest país.

Tots, petits i grans, sabeu alguna cosa sobre la història d’Espanya. No cal que tingueu cap mena de noció detallada sobre tots els reis i les batalletes, i ara. Només penseu en els quaranta anys de règim franquista. Gairebé mig segle de repressió. Quatre dècades de dictadura que van acabar amb una apagada, insípida i poc eficient transició a la tan esperada democràcia.
Ja fa gairebé tants anys des d’aleshores com els que va durar la dictadura; i, malgrat tot, fa escassament una setmana, en un BOE, es va anunciar que s’aprovava el naixement d’un nou municipi, un poblet de 2500 habitants que se segrega de Badajoz, a Extremadura. I què té a veure això amb una transició poc eficient, amb el passat? El poble s’anomena Guadiana del Caudillo, nom aprovat per votació, fa uns mesos, entre tots els habitants amb dret a vot del municipi en qüestió.

En si, és important que un poble insignificant d’Espanya tingui reminiscències del passat anterior a la transició democràtica i faci al·lusió directa a un dictador, repressor, assassí, mort fa trenta-set anys? Potser no, però a mi, que sempre exagero una mica, em sembla catastròfic.

Pel que s’ha publicat a la premsa, el mandat socialista a la comunitat autònoma extremenya va bloquejar el procés de segregació, al·legant que el nom incomplia la Llei de Memòria Històrica. L’entrada del PP a la Junta d’Extremadura va ser seguida, en poc temps, d’un decret llei que aprovava el naixement del nou municipi de topònim polèmic.
Tanmateix, el municipi, que aleshores encara era tan sols una entitat local menor, va convocar una votació per decidir si volien mantenir el nom complet o si decidien suprimir la cua del nom, deixant tan sols Guadiana. Com ja hem dit, el nom definitiu s’ha quedat en Guadiana del Caudillo. És a dir, que una fracció majoritària de la població d’aquest municipi han votat a favor d’un nom que fa apologia d’un dictador, d’un règim antidemocràtic.

Suposem, per un segon, que aquesta proporció es manté a nivell estatal i que també hi ha una majoria, a Espanya, que s’ha quedat estancada en una realitat de fa quaranta anys. Què passa, però, si és més que una suposició? El fet que un partit polític que aprova un topònim franquista guanyi per majoria absoluta unes eleccions generals fa pensar que, probablement, una part important de la població del país té aquesta mateixa tendència a involucionar.

Totaixò, per no parlar de la clamorosa violació de la Llei de Memòria Històrica, l’article 15 de la qual prohibeix la utilització de símbols franquistes i n’obliga la retirada. Si, a la fi, es permet el naixement del poble comentat, això suposarà una actuació contrària a una llei que jo, personalment, considero fonamental. Es pot confiar que algú que viola una llei important respectarà les lleis secundàries, menys rellevants però igualment necessàries?

En conclusió, crec que aquest fet, sobre el qual diaris com La Razón no han fet cap menció (que jo hagi sabut trobar) considerant que no és rellevant, demostra el que es suma a una ja llarga llista de motius pels quals vull que Catalunya sigui independent. Sé que hi ha espanyols molt raonables i tolerants, i sé que hi ha catalans que no estan d’acord amb mi en aquest assumpte. Sé que és un error generalitzar, però em temo que, encara que no ho siguin tots, hi ha una majoria, al país veí, que somia –i aplica– un model, uns ideals, un sistema que jo no vull per a la meva Catalunya.

Etiquetat , , , ,

2012 és 1984

Avui m’he acabat de llegir 1984, de George Orwell. Per tercera vegada, però aquest cop en versió original. No és que la concepció general, a primer cop d’ull, que generi aquesta novel·la en una traducció sigui diferent de l’original, però sí que, a mi, m’ha suposat una diferència notable.

El primer punt diferencial ha estat l’idioma, és clar. No és que pretengui ser obvi, és que aquesta distinció comporta molts altres matisos: el meu domini de l’anglès és encara molt lluny del meu domini del català, i per tant vaig més a poc a poc. En una novel·la qualsevol, aquest canvi de ritme em portaria únicament a tardar més en acabar de llegir, però en una obra mestra tan profunda com 1984, trigar més estona a llegir-te cada paràgraf et permet reflexionar-hi una mica més. Potser, fins i tot, com en el meu cas… potser acabes fent una comparativa amb la pròpia societat.

Per a mi, a la novel·la orwelliana hi ha tres elements destacables: Newspeak, doublethink i thoughtcrime. Són tres termes inventats pel mateix autor, però que reflecteixen molts aspectes de la vida real.

El primer és el tema de l’idioma. Newspeak, o novaparla en la versió catalana, és l’idioma oficial d’Oceania. No el fa servir ningú, a part dels membres del Partit Interior, però s’imposa com a mitjà de comunicació en qualsevol missatge escrit. Tota la literatura escrita al llarg de la història és reescrita en Newspeak, com també el diari, els anuncis… és, literalment, una llengua imposada. La imposició lingüística és un assumpte familiar per a molta gent, i més a casa nostra, on el debat lingüístic sempre ha tingut molt pes. Influït pels propis pensaments, no he pogut evitar sentir un calfred en adonar-me que, fa només uns dies, es decidia treure el català com a llengua apta legalment i burocràticament a les Balears; i, el que encara ens toca més directament, que encara no s’ha tancat el debat sobre la immersió lingüística, que tant bé ha fet a la nostra llengua, afavorint-ne la normalització i evitant ésser absorbida per la gran potència que és el castellà.

El concepte de thoughtcrimecrimpensar– tampoc m’ha deixat indiferent. No crec que tingui massa importància la repressió que s’aplica contra aquells que pensen de manera diferent al conjunt, perquè el problema de fons és la mateixa intolerància de cara a aquests pensaments contraris. No parlo d’una oposició individual, de dues persones que pensen de manera diferent, sinó d’una oposició en conjunt. Aquesta oposició en conjunt, d’un grup contra un altre, conclou sovint en la destrucció d’un dels dos grups i, fins i tot, de la idea que hi està enllaçada. El cas de Winston, a la novel·la orwelliana, és una minoria d’un sol individu contra un sistema polític; evidentment, Winston sucumbeix al Partit, forçat mitjançant tortures, maltractaments i utilitzant de manera brutal el doublethink.

Aquest concepte de doublethink, pensardoble, és l’extrem de la hipocresia, portada a un punt en què ja no es pot considerar hipocresia. Tal com l’explica Winston, és una situació mental en què s’admeten coses contradictòries com a certes, simultàniament. A la fi, en el punt clau de la novel·la –un moment en què el valor d’una simple suma, una afirmació com que dos més dos fan quatre, es discuteix fervorosament fins al punt d’admetre que fan cinc– es conclou que el pensardoble és l’admissió d’una premissa certa i una premissa falsa, simultàniament, de tal manera que són confusibles i per tant aplicables simultàniament. És un concepte difícil, abstracte i irreal, impracticable sense l’ús d’un principi esquizofrènic; però a gran escala, en situacions en què la comprensió d’una idea és complicada o ambigua, l’apliquem regularment. Així, els ciutadans d’Oceania saben que la guerra contra Euràsia i Orientàsia (les dues altres grans potències mundials) és inacabable i no pot ésser mai vençuda o perduda, i alhora admeten que la guerra és necessària i estan convençuts de la victòria final. I també és així com els ciutadans d’Espanya són conscients del propi fracàs i del destí fatídic que li espera al país, en una situació econòmica insostenible; i al mateix temps mostren un punt d’esperança, una afirmació rotunda que diu que “No estamos tan mal.”

Etiquetat , , ,