Inspiració i transpiració

Escriure no és fàcil. No parlo de qualsevol text, no penseu en les velles redaccions de l’escola ni en les quatre línies de les postals; m’estic referint a escriure amb la intenció de crear, d’utilitzar el llenguatge per desenvolupar una idea o explicar una història. Has de prestar atenció al tema, que sovint no és fàcil de trobar o d’imaginar. I has de saber-ho plasmar seguint una certa forma, però fidel a tu mateix i al teu estil. I, per si no fos poc, has de repassar i repassar, i llegir el que has escrit una vegada rere l’altra, fins que una veueta al teu cap murmura que ja n’hi ha prou. Sí, sentir veus acostuma a ser un bon indicador que és el moment de parar.

Aquells de vosaltres que alguna vegada us heu dedicat a escriure us deveu haver trobat tres problemes: la idea, l’estructura i la forma. Tenir una idea, construir sobre aquesta, i editar i reescriure fins que el resultat sembla acceptable. I, aleshores, editar i reescriure una mica més.

La idea és la peça més essencial, i triar sobre què escriure pot ser un procés llarg i feixuc. Sovint és aquesta primera pensada, i no una altra, aquella que requereix una bona dosi d’imaginació i un instant d’inspiració divina. Apareix com una revelació: al metro mentre vas cap a classe, a mig seminari d’Histologia, a les tres de la matinada quan t’aixeques per anar al lavabo. T’apuntes la idea en un tros de paper que després no recordes on has ficat; amb una mica de sort, quan tinguis un moment lliure recordaràs per què la idea et semblava tan bona, i en pocs minuts hauràs desenvolupat la base del teu escrit.

Després ve l’estructura. Qui escriu històries es pensa uns personatges, un argument, una certa forma. Qui escriu assaigs i articles es pensa uns arguments i unes conclusions. Construeixes al voltant de la teva idea, una idea que passa de ser una simple frase o fins i tot una única paraula, a un esborrany amb principi i final. Depenent de la complexitat de la idea, es repeteix aquest procés diverses vegades fins que el resultat és convincent.

Finalment, edites. I reedites. I tornes a reeditar. Afegeixes paràgrafs, suprimeixes línies. T’adones que això ho has dit dues vegades i allò no ho has dit; veus que aquella frase no està ben escrita i que aquesta paraula desentona. T’ho llegeixes i després de dissimular una ganyota t’hi tornes a posar i fas més canvis. O potser veus que no t’agrada i ho llences, començant de zero amb un altre esborrany. Una vegada i una altra fins que saps del cert que no podries fer-ho millor.

El modernisme literari català es basava en la inspiració, però sens dubte Joan Maragall i tots els seus contemporanis eren realment conscients d’aquesta veritat: escriure és un deu per cent d’inspiració i un noranta per cent de transpiració.

Anuncis
Etiquetat , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: