Tag Archives: ciencies

Decisions i impulsivitat

Durant la meva estada a la ciutat de Londres, amb motiu del London International Youth Science Forum, el jove científic del Institute of Cognitive Neuroscience de l’Imperial College, el Dr Robert Adam, va oferir-nos un interessant seminari sobre la influència de la dopamina i les reaccions relatives a aquesta en la presa de decisions. Aquella xerrada va ser una de les que més em va marcar: primerament, per l’estreta relació del tema amb la meva matèria d’estudi, la bioquímica; però també per un creixent interès per la psicologia, sobretot aquella psicologia autoaplicable i reflexiva que ens permet entendre les pròpies decisions, maneres de fer i pensaments.

Quan hom pren una decisió, pot fer-ho de dues maneres. La primera, analítica, lògica i racional, és la metodologia pròpia d’un ordinador, i la més eficaç en decisions abstractes; però és inaplicable en situacions que ens afectin personalment, com a individus. En aquests contexts, el que ens mou a prendre una decisió no és un raonament lògic, ni un pensament crític, sinó un desig. Un desig que, fins i tot, pot passar desapercebut a la part racional de nosaltres mateixos, potser perquè és un desig massa freqüent i propi de nosaltres mateixos com perquè siguem capaços de discernir-lo de les necessitats.

De fet, la majoria de desigs fan referència a necessitats; o, potser, seria més adequat que la majoria de desigs fan d’aquell objecte de desig una necessitat real. No cal que siguin desigs estranys o especials, com aquells que demanem quan bufem una espelma. Res de pau al món o de salut i llarga vida a totes les persones: som, també per naturalesa, individuals i individualistes. El desig real es mou sempre en direcció a nosaltres i al nostre benestar. Desitgem menjar, desitgem dormir, desitgem comoditat i plaer, o fins i tot amor, perquè el nostre cervell ha après a interpretar que complir aquests desigs ens fa sentir millor. Però també podem generar noves necessitats, situacions que, per repetició o per observació, bioquímicament emulen el mateix procés que les necessitats fisiològiques més fonamentals.

Biològicament, així doncs, al nostre cervell —que funciona mitjançant la transferència entre neurones d’unes molècules anomenades neurotransmissors— hi ha una substància anomenada dopamina, que té una estreta relació amb el desig. És el sistema bioquímic mitjançant el qual el cervell interpreta que hi ha una necessitat, i és només en aquesta molècula i en la seva anàloga, la serotonina, que nosaltres sentim desig i plaer. La dopamina en si augmenta en concentració cada vegada que sentim una necessitat, i el sentiment d’angoixa que això genera ens porta a desitjar complir aquest requeriment per tal de sentir-nos millor. Quan complim el desig, la concentració de dopamina baixa i la concentració de serotonina, que ens fa sentir plaer i benestar, augmenta.

Això és, evidentment, aplicable a una decisió. Aquesta sempre constarà d’almenys dues possibles vies de sortida, de les quals probablement n’hi haurà una que desitjarem més que la resta, sigui per una necessitat física o fisiològica real o bé per una necessitat generada, per costum, al llarg del temps. Inconscientment, tenim constància del fet que, com més destigem alguna cosa, més plaer sentim en aconseguir-la, i és per això que en una situació d’aquesta mena, optarem per aquella que ens ha d’aportar més plaer. La decisió, a més, en tant que no té cap base racional, serà aparentment impulsiva i poc meditada.

També hem de tenir en compte, però, que la certesa d’aquest plaer no és sempre la mateixa. Hi pot haver, perfectament, una situació en què el plaer sigui potencialment menor, però del qual en tinguem certesa; mentre que, simultàniament i com a elecció oposada a la primera, la segona situació pot aportar un plaer potencial major, però pot ser tanmateix més difícil i arriscat d’obtenir. Suposo que aquí entraria en joc l’angoixa de no aconseguir cap mena de plaer contra la suggerent possibilitat d’aconseguir-ne un d’incomparablement més gran al que tinc com a cert i segur. Estaria bé estudiar casos com aquest en l’aspecte bioquímic; tot i que potser aleshores seria massa fàcil controlar com hom pren una decisió.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Descripció, explicació i predicció

Fa quatre dies, aquest dilluns, vaig començar el primer semestre de Bioquímica a la Universitat de Barcelona, i en tan sols quatre dies d’intenses classes sobre ciències —des de biologia fins a matemàtiques, passant per física i diverses vessants de química— ja he començat a treure conclusions. Potser són precipitades, però no absurdes del tot: les primeres impressions, diuen, són sovint les bones.

El cas és que, després d’unes quantes converses amb algun professor i, sobretot, amb companys en la mateixa situació que jo, començo a veure clar que la ciència és quelcom massa genèric, massa ampli com per ser descrit i definit apropiadament sense afegir incisos i condicions. Sense anar més lluny, l’exactitud i el rigor dels resultats científics aportats en diverses matèries estableixen el que molts veuen com a un grau de caràcter científic, una mena de percentatge que et diu si s’aproxima més o menys al seu concepte de ciència. Per a algú dedicat a la física o a ciències exactes, doncs, l’absència d’una sòlida base lògica-matemàtica en el camp de la biologia fa que aquesta ciència sembli menys científica. 

Però, hi ha ciències més o menys científiques que d’altres?

Jo, personalment, sóc del parer que s’hauria de fer una distinció clara en els significats d’aquesta afirmació: hi ha ciències més exactes que d’altres, però l’exactitud d’una ciència no en defineix el seu caràcter científic. Per tant, hi ha ciències menys exactes, amb una base matemàtica no tan extensa com els camps més propers a la matemàtica en si, però això no significa que no siguin ciències.

Significa, senzillament, que la manera d’enfocar la temàtica corresponent (segons aquesta ciència) varia cap a la posició explicativa, racional.
L’objectiu, en definitiva, d’una ciència és la descripció dels fenòmens que succeeixen al món, des de la mateixa estructura del pensament lògic —Lògica, Matemàtiques: Ciències exactes— fins a l’estructura i el funcionament de la ment —psicologia— i, és clar, tots els elements de la realitat que ens envolta. És clar, hi ha dues maneres de descriure un fenòmen qualsevol: a priori o bé a posteriori. Deixem de banda les ciències exactes, que tenen un enfocament diferent, i centrem-nos en les ciències experimentals.

Si intentem descriure quelcom abans que passi, estem prenent les condicions inicials com a base per, valent-se d’unes lleis o d’uns axiomes, relatar amb detall què succeirà, com, quan i amb quines conseqüències. La certesa de les lleis, regles i postulats és relativa a la certesa de les altres lleis suggerides, i es medeix aquest caràcter observant amb quina freqüència el model en qüestió funciona. Experimentalment, hom podria afirmar que un cop provat que aquell postulat és fals, aquest hauria d’ésser anul·lat i descartat; certament, s’ha provat que el postulat no és verídic al cent per cent, però una aproximació prou bona a aquesta utopia pot servir en molts casos aplicats, de manera que la capacitat de predicció de la llei o norma s’ha vist alterada però no anihilada completament.

Quin és, doncs, l’objectiu de la major part de científics dedicats a ciències d’enfocament predictiu, com la física o la química? La majoria treballen amb l’ambició secreta (és a dir, coneguda per a tothom) de postular quelcom amb una capacitat predictiva més gran que les lleis donades abans en relació a un fenòmen concret. És per això, entre altres coses, que la física té una base matemàtica tan extensa i complexa: els físics, al llarg del temps, han incorporat teories i lleis matemàticament més complicades i exactes, que s’han aproximat més a la realitat.

Molts físics o futurs físics, i probablement els enginyers i futurs enginyers, deveu estar tremolant espasmòdicament mentre us imagineu cinquanta maneres d’assassinar-me si em trobeu pel carrer. La generalització és aplastant, ho sé, i per això s’ha de mencionar que la capacitat predictiva de la física no és la única peça constituent d’aquesta ciència. La física, com tota la resta, té també una important part explicativa, que raona el perquè de les lleis i dels processos que compleixen o incompleixen aquestes lleis.

Però no hi ha punt de comparació entre el caràcter explicatiu de la física i el caràcter explicatiu de la biologia, per posar un exemple. Parlem de caràcter explicatiu, no descriptiu: és a dir, que la física té molta capacitat descriptiva, però ho fa a priori, cosa que no passa en la biologia, que analitza principalment a posteriori. No em mullaré a parlar de geologia, psicologia o ciències socials, massa lluny del meu domini, perquè no m’agrada dir disbarats i crec que ja n’he deixat anar algun. Si ens centrem en la biologia, però, crec que és irrefutable que el plantejament experimental és molt diferent del de la física. En si, el disseny experimental s’estructura de manera similar: observo un fenòmen, postulo una hipòtesi, experimento, obtinc uns resultats i contrasto la hipòtesi. El plantejament de la hipòtesi i de les conclusions, però, també difereix: resumint molt i dient una altra insensatesa a ulls de molts de vosaltres, podríem dir que un físic es preguntaria “Per què ha passat això i com podria saber quan tornaria a passar?”, intentant descobrir-ne les causes per tal d’entendre’n el fonament, mentre que un biòleg es preguntaria “Què ha passat, per què i de quina manera?”, intentant explicar després de l’esdeveniment les característiques d’aquest, per tal d’entendre l’esdeveniment en si. Aquesta explicació és basada en l’observació, que requereix una base matemàtica i exacta molt menys rigorosa.

En diversos punts, és clar, les ciències més exactes i predictives coincideixen amb les ciències més explicatives. El parell explicació-predicció és el més eficient, des del meu punt de vista personal, com a eina descriptiva. N’és un exemple clar el cas de James Watson, biòleg, i Francis Crick, físic, que van fer un dels descobriments més importants en el camp de la biologia del s.XX: l’estructura tridimensional de l’ADN. La interdisciplinarietat entre les ciències, doncs, suma un altre punt a favor: la predicció, l’abans, en tant que l’antítesi de l’explicació, del després, n’esdevé el perfecte complementari.

Etiquetat , , , , , ,

Resultats

Sembla que això dels resultats a tothom li encanta. I no em disposo pas a criticar-ho, ans al contrari: a mi també m’agrada tenir resultats. I mouen el món, n’hi ha mostres evidents a tot arreu: a la televisió, on els programes i els horaris depenen de l’audiència; al cinema, on l’èxit d’una pel·lícula depèn dels ingressos que acumula.

En l’economia, els resultats influeixen directament en la situació financera d’empreses i bancs i, en conseqüència, en els mateixos resultats. En política, un grup parlamentari que té resultats i que demostra que és eficient, guanya suport electoral, sindical i internacional per a obtenir més resultats i treballar de manera eficient. Queda clar que el cas mencionat és hipotètic i que no succeeix a la vida real, senzillament perquè la política no dóna resultats clars i no és gens eficient. Però això ja són figues d’un altre paner.

Sigui com sigui, és evident que els resultats són importants. Els estudiants ho sabem prou bé, això: a la fi, l’única cosa que importa és la nota. Perquè als professors, i als mateixos alumnes, els importa un borrall què s’aprengui i quins treballs es facin, mentre els resultats siguin bons. El mateix passa al món laboral, en què les aptituds es demostren amb l’experiència, que a la fi és una garantia de resultats. Encara que això ens perjudiqui als que encara no hem tingut temps per adquirir-ne.

Un camp en què els resultats són essencials, és la ciència. Sobretot en aquells països com Espanya, en què les subvencions en recerca científica són limitades i molt competitives, els resultats han d’acompanyar constantment el treball fet. Això és un impediment per al correcte desenvolupament del coneixement científic i tècnic, que requereix sovint plaços llargs i temps d’estudi. A més, per tal d’evitar que s’evidenciï aquesta manca de resultats a curt termini, es presenten informes de resultats que, destinats a omplir les pàgines dels scientific journals, no aporten gaire res al coneixement científic i tècnic. Passa el mateix amb el sensacionalisme dels mitjans de comunicació com la televisió i els diaris d’actualitat: casos com el del bosó de Higgs, en què un indici subrepticial de la seva existència va ser interpretat, per aquests mitjans de comunicació, com una prova gairebé definitiva d’aquesta partícula cada vegada menys hipotètica.

Tot això és degut, entre altres coses, a aquest gust que tenim pels resultats immediats. M’explicava, fa uns dies, un company que hi està molt ficat: si no es presenten resultats, a la societat li dóna la sensació que la ciència no fa res i que s’està invertint en matèria inútil, que no dóna fruits. I té raó, en part. Almenys jo he sentit, diverses vegades, preguntes com “Quan es trobarà la cura per l’Alzhèimer?”, i a l’encongir d’espatlles d’aquell a qui pregunten la majoria reprimeixen un renec i comenten que amb els diners que s’hi dediquen es podria treballar una mica més ràpidament. Ja arribaran, els resultats; si una cosa caracteritza la ciència és que té com a principal objectiu assolir uns resultats que permetin obtenir nous coneixements. És lent, però els resultats s’aconsegueixen, tard o d’hora.

El problema, potser, és que no s’aconsegueixen prou ràpidament, en un lentíssim degoteig d’informació. I és aleshores quan es fa impossible veure la diferència entre allò que no dóna resultats i allò que els dóna amb comptagotes.

Etiquetat , ,