Monthly Archives: Setembre 2012

Descripció, explicació i predicció

Fa quatre dies, aquest dilluns, vaig començar el primer semestre de Bioquímica a la Universitat de Barcelona, i en tan sols quatre dies d’intenses classes sobre ciències —des de biologia fins a matemàtiques, passant per física i diverses vessants de química— ja he començat a treure conclusions. Potser són precipitades, però no absurdes del tot: les primeres impressions, diuen, són sovint les bones.

El cas és que, després d’unes quantes converses amb algun professor i, sobretot, amb companys en la mateixa situació que jo, començo a veure clar que la ciència és quelcom massa genèric, massa ampli com per ser descrit i definit apropiadament sense afegir incisos i condicions. Sense anar més lluny, l’exactitud i el rigor dels resultats científics aportats en diverses matèries estableixen el que molts veuen com a un grau de caràcter científic, una mena de percentatge que et diu si s’aproxima més o menys al seu concepte de ciència. Per a algú dedicat a la física o a ciències exactes, doncs, l’absència d’una sòlida base lògica-matemàtica en el camp de la biologia fa que aquesta ciència sembli menys científica. 

Però, hi ha ciències més o menys científiques que d’altres?

Jo, personalment, sóc del parer que s’hauria de fer una distinció clara en els significats d’aquesta afirmació: hi ha ciències més exactes que d’altres, però l’exactitud d’una ciència no en defineix el seu caràcter científic. Per tant, hi ha ciències menys exactes, amb una base matemàtica no tan extensa com els camps més propers a la matemàtica en si, però això no significa que no siguin ciències.

Significa, senzillament, que la manera d’enfocar la temàtica corresponent (segons aquesta ciència) varia cap a la posició explicativa, racional.
L’objectiu, en definitiva, d’una ciència és la descripció dels fenòmens que succeeixen al món, des de la mateixa estructura del pensament lògic —Lògica, Matemàtiques: Ciències exactes— fins a l’estructura i el funcionament de la ment —psicologia— i, és clar, tots els elements de la realitat que ens envolta. És clar, hi ha dues maneres de descriure un fenòmen qualsevol: a priori o bé a posteriori. Deixem de banda les ciències exactes, que tenen un enfocament diferent, i centrem-nos en les ciències experimentals.

Si intentem descriure quelcom abans que passi, estem prenent les condicions inicials com a base per, valent-se d’unes lleis o d’uns axiomes, relatar amb detall què succeirà, com, quan i amb quines conseqüències. La certesa de les lleis, regles i postulats és relativa a la certesa de les altres lleis suggerides, i es medeix aquest caràcter observant amb quina freqüència el model en qüestió funciona. Experimentalment, hom podria afirmar que un cop provat que aquell postulat és fals, aquest hauria d’ésser anul·lat i descartat; certament, s’ha provat que el postulat no és verídic al cent per cent, però una aproximació prou bona a aquesta utopia pot servir en molts casos aplicats, de manera que la capacitat de predicció de la llei o norma s’ha vist alterada però no anihilada completament.

Quin és, doncs, l’objectiu de la major part de científics dedicats a ciències d’enfocament predictiu, com la física o la química? La majoria treballen amb l’ambició secreta (és a dir, coneguda per a tothom) de postular quelcom amb una capacitat predictiva més gran que les lleis donades abans en relació a un fenòmen concret. És per això, entre altres coses, que la física té una base matemàtica tan extensa i complexa: els físics, al llarg del temps, han incorporat teories i lleis matemàticament més complicades i exactes, que s’han aproximat més a la realitat.

Molts físics o futurs físics, i probablement els enginyers i futurs enginyers, deveu estar tremolant espasmòdicament mentre us imagineu cinquanta maneres d’assassinar-me si em trobeu pel carrer. La generalització és aplastant, ho sé, i per això s’ha de mencionar que la capacitat predictiva de la física no és la única peça constituent d’aquesta ciència. La física, com tota la resta, té també una important part explicativa, que raona el perquè de les lleis i dels processos que compleixen o incompleixen aquestes lleis.

Però no hi ha punt de comparació entre el caràcter explicatiu de la física i el caràcter explicatiu de la biologia, per posar un exemple. Parlem de caràcter explicatiu, no descriptiu: és a dir, que la física té molta capacitat descriptiva, però ho fa a priori, cosa que no passa en la biologia, que analitza principalment a posteriori. No em mullaré a parlar de geologia, psicologia o ciències socials, massa lluny del meu domini, perquè no m’agrada dir disbarats i crec que ja n’he deixat anar algun. Si ens centrem en la biologia, però, crec que és irrefutable que el plantejament experimental és molt diferent del de la física. En si, el disseny experimental s’estructura de manera similar: observo un fenòmen, postulo una hipòtesi, experimento, obtinc uns resultats i contrasto la hipòtesi. El plantejament de la hipòtesi i de les conclusions, però, també difereix: resumint molt i dient una altra insensatesa a ulls de molts de vosaltres, podríem dir que un físic es preguntaria “Per què ha passat això i com podria saber quan tornaria a passar?”, intentant descobrir-ne les causes per tal d’entendre’n el fonament, mentre que un biòleg es preguntaria “Què ha passat, per què i de quina manera?”, intentant explicar després de l’esdeveniment les característiques d’aquest, per tal d’entendre l’esdeveniment en si. Aquesta explicació és basada en l’observació, que requereix una base matemàtica i exacta molt menys rigorosa.

En diversos punts, és clar, les ciències més exactes i predictives coincideixen amb les ciències més explicatives. El parell explicació-predicció és el més eficient, des del meu punt de vista personal, com a eina descriptiva. N’és un exemple clar el cas de James Watson, biòleg, i Francis Crick, físic, que van fer un dels descobriments més importants en el camp de la biologia del s.XX: l’estructura tridimensional de l’ADN. La interdisciplinarietat entre les ciències, doncs, suma un altre punt a favor: la predicció, l’abans, en tant que l’antítesi de l’explicació, del després, n’esdevé el perfecte complementari.

Etiquetat , , , , , ,

Catalunya, nou estat d’Europa

Catalunya ja ha parlat. Va parlar ahir a la tarda, en una històrica manifestació d’un milió i mig de persones (segons la Guàrdia Urbana) que col·lapsaven la ciutat comtal deixant-se la veu en crits d’”I-Inde-Independència!” La manifestació va superar de llarg les expectatives de l’ANC, que inicialment ja va haver de canviar la ruta davant de la quantitat de gent que ja aleshores havia confirmat la seva assistència. Però la nova ruta, amb tot, també va quedar totalment col·lapsada, arribant a l’extrem que la majoria d’assistents no van moure’s en el transcurs de la marxa. Suposo que es pot considerar un èxit rotund i indiscutible, i només es pot felicitar els organitzadors i els participants.

Però aquesta entrada, que arriba després d’un mes de vacances, no té per objectiu parlar d’allò que tothom ja ha sentit a la televisió i que probablement alguns van presenciar i viure de primera mà. Ara, un cop ha quedat clar què vol Catalunya, la feina del marc polític català és la d’analitzar el clam de la manera adequada, i sobretot, de començar a caminar en la mateixa direcció que els ciutadans. I d’això pretén parlar aquesta entrada.

He sentit veus, abans i després de la manifestació, en mitjans variats. I no m’agrada què diuen. Potser és cert que sóc molt exigent, però bona part dels discursos presentats són demagògia barata. I els discursos que queden no tenen fonament, com és el cas de SI. A veure, és cert que ha quedat molt clar que Catalunya vol la independència, però proclamar-la de bell antuvi és un disbarat. Falten estructures d’estat, falta un cert nivell d’organització política i econòmica necessari per fer funcionar un hipotètic estat independent. Sí que és cert, i ho puc afirmar perquè l’he tingut a les mans i l’he llegit repetides vegades, que SI té un pla pràctic –i aplicable– enfocat a la independència, però crec fermament que no s’està seguint.

Paral·lelament, el somia-truites de Joan Laporta assumeix certes condicions que encara no són clares, com la inclusió de Catalunya en marcs com l’euro, l’acord de Schengen i la mateixa Unió Europea. És clar que s’ha d’assumir que Catalunya hi serà, però s’han de fer certes coses per tal d’aconseguir-ho. La Unió Europea ja ha dit que hi ha maneres de secessionar-se dins el marc europeu, però si les coses es fan ben fetes. De moment anem pel bon camí, però no podem dir blat fins que sigui al sac i ben lligat.

En aquest sentit, l’únic que ha parlat en la línia que considero adequada ha estat Artur Mas, i no m’agrada la manera com ho ha fet. Sí, ha explicat que fan falta estructures d’estat i que s’han de buscar acords polítics i econòmics prèviament a la independència de Catalunya; però no ha ofert una manera de fer-ho. Si Mas i Convergència Democràtica de Catalunya (perquè és evident que cada vegada s’allunyen més d’Unió) volen la independència, que ho diguin alt i clar, i que actuïn en conseqüència; però jo veig les paraules de Mas com un moviment en una partida d’escacs contra el Govern espanyol, en la qual amenaça el rei per menjar-se la reina. És a dir, que Mas ha interioritzat completament els orígens del seu partit i ha entès que el possibilisme és essencialment pressionar l’opositor amb amenaces –en aquest cas, la independència– per tal que l’altre cedeixi una mica en allò que en un altre context semblaria inacceptable i que, de sobte, és el terme mig, l’equilibri en una situació que penja d’un fil. Vaja, que Mas utilitza el poble català com a eina per aconseguir el que el poble ja ha entès que no seria suficient: el pacte fiscal.

Després hi ha els casos d’ERC i el d’ICV. Els primers diuen que està molt bé el que s’ha vist a la manifestació, però que fa falta encara més independentisme. Junqueras diu que “no ens sobra ningú”; entenc que demana que un suposat referèndum d’independència, que segons ell guanyaríem, s’hauria de guanyar per una majoria més àmplia. Vaja, que parlen molt però no tenen cap pressa; és evident que Catalunya no pensa el mateix. ICV es mou en una línia similar, però no s’omplen tant la boca amb la independència i el mateix Herrera en parla en tercera persona, com si a ell ni tan sols el preocupés.

Sobra parlar del PSC, que no entén res. Pere Navarro, que ha deixat molt clar que només és un titella de Madrid, no entén el concepte de manifestació i diu que s’ha de tenir en compte tota la gent que no hi ha anat, sense entendre que un 23% de la població és una proporció inimaginable en qualsevol marxa o concentració feta abans. El mateix passa amb Duran i Lleida, que segueix entossudit en que la manifestació tenia com a objectiu refermar el catalanisme.
Del PP no en vull parlar, perquè no té rellevància. No és un partit que ningú pugui considerar part del marc polític català, sinó un grup d’espietes d’Espanya al Parlament de Catalunya. La seva opinió perd pes en un país que ha deixat clar que vol allò que aquests més temen.

Ara per ara, toca esperar pacientment i veure com es mou el marc polític català. Toca esperar pacientment que ERC entengui que el poble no té la paciència, que Mas deixi de fer l’hipòcrita i aclareixi què pensa i què vol fer, que el PSC deixi de tocar els nassos parlant de pacte fiscal, i que SI s’aferri al full de ruta que proposava inicialment. I, és clar, que es dóni a Catalunya el que li pertany.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures.

Etiquetat , , ,