Tag Archives: politica

Catalunya, nou estat d’Europa

Catalunya ja ha parlat. Va parlar ahir a la tarda, en una històrica manifestació d’un milió i mig de persones (segons la Guàrdia Urbana) que col·lapsaven la ciutat comtal deixant-se la veu en crits d’”I-Inde-Independència!” La manifestació va superar de llarg les expectatives de l’ANC, que inicialment ja va haver de canviar la ruta davant de la quantitat de gent que ja aleshores havia confirmat la seva assistència. Però la nova ruta, amb tot, també va quedar totalment col·lapsada, arribant a l’extrem que la majoria d’assistents no van moure’s en el transcurs de la marxa. Suposo que es pot considerar un èxit rotund i indiscutible, i només es pot felicitar els organitzadors i els participants.

Però aquesta entrada, que arriba després d’un mes de vacances, no té per objectiu parlar d’allò que tothom ja ha sentit a la televisió i que probablement alguns van presenciar i viure de primera mà. Ara, un cop ha quedat clar què vol Catalunya, la feina del marc polític català és la d’analitzar el clam de la manera adequada, i sobretot, de començar a caminar en la mateixa direcció que els ciutadans. I d’això pretén parlar aquesta entrada.

He sentit veus, abans i després de la manifestació, en mitjans variats. I no m’agrada què diuen. Potser és cert que sóc molt exigent, però bona part dels discursos presentats són demagògia barata. I els discursos que queden no tenen fonament, com és el cas de SI. A veure, és cert que ha quedat molt clar que Catalunya vol la independència, però proclamar-la de bell antuvi és un disbarat. Falten estructures d’estat, falta un cert nivell d’organització política i econòmica necessari per fer funcionar un hipotètic estat independent. Sí que és cert, i ho puc afirmar perquè l’he tingut a les mans i l’he llegit repetides vegades, que SI té un pla pràctic –i aplicable– enfocat a la independència, però crec fermament que no s’està seguint.

Paral·lelament, el somia-truites de Joan Laporta assumeix certes condicions que encara no són clares, com la inclusió de Catalunya en marcs com l’euro, l’acord de Schengen i la mateixa Unió Europea. És clar que s’ha d’assumir que Catalunya hi serà, però s’han de fer certes coses per tal d’aconseguir-ho. La Unió Europea ja ha dit que hi ha maneres de secessionar-se dins el marc europeu, però si les coses es fan ben fetes. De moment anem pel bon camí, però no podem dir blat fins que sigui al sac i ben lligat.

En aquest sentit, l’únic que ha parlat en la línia que considero adequada ha estat Artur Mas, i no m’agrada la manera com ho ha fet. Sí, ha explicat que fan falta estructures d’estat i que s’han de buscar acords polítics i econòmics prèviament a la independència de Catalunya; però no ha ofert una manera de fer-ho. Si Mas i Convergència Democràtica de Catalunya (perquè és evident que cada vegada s’allunyen més d’Unió) volen la independència, que ho diguin alt i clar, i que actuïn en conseqüència; però jo veig les paraules de Mas com un moviment en una partida d’escacs contra el Govern espanyol, en la qual amenaça el rei per menjar-se la reina. És a dir, que Mas ha interioritzat completament els orígens del seu partit i ha entès que el possibilisme és essencialment pressionar l’opositor amb amenaces –en aquest cas, la independència– per tal que l’altre cedeixi una mica en allò que en un altre context semblaria inacceptable i que, de sobte, és el terme mig, l’equilibri en una situació que penja d’un fil. Vaja, que Mas utilitza el poble català com a eina per aconseguir el que el poble ja ha entès que no seria suficient: el pacte fiscal.

Després hi ha els casos d’ERC i el d’ICV. Els primers diuen que està molt bé el que s’ha vist a la manifestació, però que fa falta encara més independentisme. Junqueras diu que “no ens sobra ningú”; entenc que demana que un suposat referèndum d’independència, que segons ell guanyaríem, s’hauria de guanyar per una majoria més àmplia. Vaja, que parlen molt però no tenen cap pressa; és evident que Catalunya no pensa el mateix. ICV es mou en una línia similar, però no s’omplen tant la boca amb la independència i el mateix Herrera en parla en tercera persona, com si a ell ni tan sols el preocupés.

Sobra parlar del PSC, que no entén res. Pere Navarro, que ha deixat molt clar que només és un titella de Madrid, no entén el concepte de manifestació i diu que s’ha de tenir en compte tota la gent que no hi ha anat, sense entendre que un 23% de la població és una proporció inimaginable en qualsevol marxa o concentració feta abans. El mateix passa amb Duran i Lleida, que segueix entossudit en que la manifestació tenia com a objectiu refermar el catalanisme.
Del PP no en vull parlar, perquè no té rellevància. No és un partit que ningú pugui considerar part del marc polític català, sinó un grup d’espietes d’Espanya al Parlament de Catalunya. La seva opinió perd pes en un país que ha deixat clar que vol allò que aquests més temen.

Ara per ara, toca esperar pacientment i veure com es mou el marc polític català. Toca esperar pacientment que ERC entengui que el poble no té la paciència, que Mas deixi de fer l’hipòcrita i aclareixi què pensa i què vol fer, que el PSC deixi de tocar els nassos parlant de pacte fiscal, i que SI s’aferri al full de ruta que proposava inicialment. I, és clar, que es dóni a Catalunya el que li pertany.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures.

Etiquetat , , ,