Tag Archives: escriure

Nadal creatiu

Primer de tot deixa’m dir-te: bon any nou!

Bé, dit això, he de reconèixer que aquestes festes de Nadal he procrastinat. He procrastinat molt. M’he pres vacances aquí, al bloc, i de la feina que tenia pendent. He fet coses que no tenia previst fer, i he deixat per més endavant coses que voldria –i hauria– d’haver fet. Però, si serveix d’excusa, l’esperit nadalenc m’ha inspirat una mica, i la meva faceta més creativa ha reclamat temps i dedicació.

Els que em coneixeu sabeu que la majoria d’arts creatives no són el meu fort; l’únic que gaudeixo de manera genuïna és escriure. I doncs, durant les festes, he fet exactament això. No us prendré més temps amb aquesta entrada, de fet; només vull presentar-vos alguns dels relats curts que he escrit.

El primer (Tornar a casa) ja és vell; però si s’ha de començar, prefereixo començar per aquest. Crec que alguns de vosaltres ja us l’heu llegit: és el relat d’un nàufrag que torna a casa. El podeu trobar clicant aquí.

El segon l’he escrit aquest Nadal, i com que sempre vaig tard, parla de la tardor. Aquest el podeu llegir aquí.

Etiquetat , ,

Inspiració i transpiració

Escriure no és fàcil. No parlo de qualsevol text, no penseu en les velles redaccions de l’escola ni en les quatre línies de les postals; m’estic referint a escriure amb la intenció de crear, d’utilitzar el llenguatge per desenvolupar una idea o explicar una història. Has de prestar atenció al tema, que sovint no és fàcil de trobar o d’imaginar. I has de saber-ho plasmar seguint una certa forma, però fidel a tu mateix i al teu estil. I, per si no fos poc, has de repassar i repassar, i llegir el que has escrit una vegada rere l’altra, fins que una veueta al teu cap murmura que ja n’hi ha prou. Sí, sentir veus acostuma a ser un bon indicador que és el moment de parar.

Aquells de vosaltres que alguna vegada us heu dedicat a escriure us deveu haver trobat tres problemes: la idea, l’estructura i la forma. Tenir una idea, construir sobre aquesta, i editar i reescriure fins que el resultat sembla acceptable. I, aleshores, editar i reescriure una mica més.

La idea és la peça més essencial, i triar sobre què escriure pot ser un procés llarg i feixuc. Sovint és aquesta primera pensada, i no una altra, aquella que requereix una bona dosi d’imaginació i un instant d’inspiració divina. Apareix com una revelació: al metro mentre vas cap a classe, a mig seminari d’Histologia, a les tres de la matinada quan t’aixeques per anar al lavabo. T’apuntes la idea en un tros de paper que després no recordes on has ficat; amb una mica de sort, quan tinguis un moment lliure recordaràs per què la idea et semblava tan bona, i en pocs minuts hauràs desenvolupat la base del teu escrit.

Després ve l’estructura. Qui escriu històries es pensa uns personatges, un argument, una certa forma. Qui escriu assaigs i articles es pensa uns arguments i unes conclusions. Construeixes al voltant de la teva idea, una idea que passa de ser una simple frase o fins i tot una única paraula, a un esborrany amb principi i final. Depenent de la complexitat de la idea, es repeteix aquest procés diverses vegades fins que el resultat és convincent.

Finalment, edites. I reedites. I tornes a reeditar. Afegeixes paràgrafs, suprimeixes línies. T’adones que això ho has dit dues vegades i allò no ho has dit; veus que aquella frase no està ben escrita i que aquesta paraula desentona. T’ho llegeixes i després de dissimular una ganyota t’hi tornes a posar i fas més canvis. O potser veus que no t’agrada i ho llences, començant de zero amb un altre esborrany. Una vegada i una altra fins que saps del cert que no podries fer-ho millor.

El modernisme literari català es basava en la inspiració, però sens dubte Joan Maragall i tots els seus contemporanis eren realment conscients d’aquesta veritat: escriure és un deu per cent d’inspiració i un noranta per cent de transpiració.

Etiquetat , , ,

L’afició d’escriure

Quants de vosaltres teniu l’afició d’escriure? Molts, probablement; en estils molt diferents, direccions molt diferents, però escriviu. Potser escriviu un diari personal, a qui expliqueu tot el que viviu, penseu i sentiu. Potser escriviu relats curts, històries fictícies amb què exploteu la vostra activa imaginació. Potser teniu un bloc, com jo.

Sigui com sigui, escriviu. D’una manera o d’una altra, la immensa majoria s’aferra a aquesta genuïna eina de comunicació. Tinc amics i coneguts que escriuen elaborats assaigs exposant les seves idees. D’altres, fan ús de textos més curts, columnes en revistes electròniques o setmanaris locals, amb la intenció de donar notícies.

El bloc és una eina d’ampli espectre, on tothom hi té cabuda i on no hi ha normes que dictin sobre què o com s’ha d’escriure. Hi ha gairebé una infinitat de possibilitats i estils: el meu company de Sabates Velles utilitza el seu bloc per a presentar els seus relats curts, escrits deliciosament i molt amens; i l’amic de La cabeza de Columbus Snitch escriu les seves reflexions i curiositats, en to divertit i molt creatiu. Feu-los una visita quan tingueu una estona, val molt la pena.

També hi ha qui escriu brillants tuits, després d’hores de trencar-se les banyes en com explicar històries en cent quaranta caràcters. És una manera de demostrar que la llargada del relat no ha d’influir en la seva qualitat. Així ho creia Ernest Hemingway, a qui ja agradaven els relats curts. Una vegada va apostar que escriuria un relat que commocionés al lector en només sis paraules. El resultat:

For sale: baby shoes, never worn.” – E. Hemingway

que es tradueix en “A la venda: sabates de nadó, sense fer servir.” Jutgeu vosaltres mateixos.

Etiquetat , , ,