Tag Archives: catalunya

El seny i la rauxa

Seny i rauxa són dues paraules que s’han associat a la catalanitat des de fa generacions; sovint diem que són conceptes intraduïbles, paraules úniques del català. No em posaré a discutir-ho –ho deixo als filòlegs, que en saben molt més–, però últimament no em puc apartar del pensament que, en realitat, el vincle amb el seny i la rauxa és més íntim.

Per a mi, el seny i la rauxa són trets identitaris de la nostra cultura, de la nostra societat. Som un poble assossegat, que no fa les coses amb pressa i reflexiona abans d’actuar; un poble pacífic que ha passat per moltes guerres, un poble que vol fer les coses ben fetes, d’aquella manera que beneficia a tothom tant com és possible. També som un poble tossut i orgullós, un poble que es defensa amb urpes i dents quan no té cap més sortida. Seny i rauxa.

El procés sobiranista és un reflex més d’aquests elements tan nostres. Un procés que, per pacífic i democràtic, és imparable. Un procés que busca el consens de totes les parts que, malgrat ser extrems allunyats en molts temes, accepten fer front comú; i així fem pinya i avancem. Els discursos de les dues grans figures polítiques del sobiranisme han mostrat aquest caràcter: parlen de fer pinya, d’unir-se, de treballar junts, per tenir més força i empènyer, tots a una, el mur de negativitat que han construït des de Madrid.

El president Mas va parlar de llista única en una conferència que inspirava emoció i transpirava rauxa. El senyor Junqueras ha parlat avui de llistes separades amb el mateix títol i el mateix programa, en una conferència que ha transmès calma i seny. Els pros i els contres de cada cosa són variats i sembla que cada banda, almenys per ara, només veu els pros de la pròpia proposta i els contres de l’altra; toca esperar que, com amb dos imants, els pols oposats s’uneixin i resolguin les diferències. La rauxa està bé, i el seny també; són dues cares d’una mateixa moneda. Catalunya, avui, necessita les dues coses.

Etiquetat , , , ,

Catalunya, nou estat d’Europa

Catalunya ja ha parlat. Va parlar ahir a la tarda, en una històrica manifestació d’un milió i mig de persones (segons la Guàrdia Urbana) que col·lapsaven la ciutat comtal deixant-se la veu en crits d’”I-Inde-Independència!” La manifestació va superar de llarg les expectatives de l’ANC, que inicialment ja va haver de canviar la ruta davant de la quantitat de gent que ja aleshores havia confirmat la seva assistència. Però la nova ruta, amb tot, també va quedar totalment col·lapsada, arribant a l’extrem que la majoria d’assistents no van moure’s en el transcurs de la marxa. Suposo que es pot considerar un èxit rotund i indiscutible, i només es pot felicitar els organitzadors i els participants.

Però aquesta entrada, que arriba després d’un mes de vacances, no té per objectiu parlar d’allò que tothom ja ha sentit a la televisió i que probablement alguns van presenciar i viure de primera mà. Ara, un cop ha quedat clar què vol Catalunya, la feina del marc polític català és la d’analitzar el clam de la manera adequada, i sobretot, de començar a caminar en la mateixa direcció que els ciutadans. I d’això pretén parlar aquesta entrada.

He sentit veus, abans i després de la manifestació, en mitjans variats. I no m’agrada què diuen. Potser és cert que sóc molt exigent, però bona part dels discursos presentats són demagògia barata. I els discursos que queden no tenen fonament, com és el cas de SI. A veure, és cert que ha quedat molt clar que Catalunya vol la independència, però proclamar-la de bell antuvi és un disbarat. Falten estructures d’estat, falta un cert nivell d’organització política i econòmica necessari per fer funcionar un hipotètic estat independent. Sí que és cert, i ho puc afirmar perquè l’he tingut a les mans i l’he llegit repetides vegades, que SI té un pla pràctic –i aplicable– enfocat a la independència, però crec fermament que no s’està seguint.

Paral·lelament, el somia-truites de Joan Laporta assumeix certes condicions que encara no són clares, com la inclusió de Catalunya en marcs com l’euro, l’acord de Schengen i la mateixa Unió Europea. És clar que s’ha d’assumir que Catalunya hi serà, però s’han de fer certes coses per tal d’aconseguir-ho. La Unió Europea ja ha dit que hi ha maneres de secessionar-se dins el marc europeu, però si les coses es fan ben fetes. De moment anem pel bon camí, però no podem dir blat fins que sigui al sac i ben lligat.

En aquest sentit, l’únic que ha parlat en la línia que considero adequada ha estat Artur Mas, i no m’agrada la manera com ho ha fet. Sí, ha explicat que fan falta estructures d’estat i que s’han de buscar acords polítics i econòmics prèviament a la independència de Catalunya; però no ha ofert una manera de fer-ho. Si Mas i Convergència Democràtica de Catalunya (perquè és evident que cada vegada s’allunyen més d’Unió) volen la independència, que ho diguin alt i clar, i que actuïn en conseqüència; però jo veig les paraules de Mas com un moviment en una partida d’escacs contra el Govern espanyol, en la qual amenaça el rei per menjar-se la reina. És a dir, que Mas ha interioritzat completament els orígens del seu partit i ha entès que el possibilisme és essencialment pressionar l’opositor amb amenaces –en aquest cas, la independència– per tal que l’altre cedeixi una mica en allò que en un altre context semblaria inacceptable i que, de sobte, és el terme mig, l’equilibri en una situació que penja d’un fil. Vaja, que Mas utilitza el poble català com a eina per aconseguir el que el poble ja ha entès que no seria suficient: el pacte fiscal.

Després hi ha els casos d’ERC i el d’ICV. Els primers diuen que està molt bé el que s’ha vist a la manifestació, però que fa falta encara més independentisme. Junqueras diu que “no ens sobra ningú”; entenc que demana que un suposat referèndum d’independència, que segons ell guanyaríem, s’hauria de guanyar per una majoria més àmplia. Vaja, que parlen molt però no tenen cap pressa; és evident que Catalunya no pensa el mateix. ICV es mou en una línia similar, però no s’omplen tant la boca amb la independència i el mateix Herrera en parla en tercera persona, com si a ell ni tan sols el preocupés.

Sobra parlar del PSC, que no entén res. Pere Navarro, que ha deixat molt clar que només és un titella de Madrid, no entén el concepte de manifestació i diu que s’ha de tenir en compte tota la gent que no hi ha anat, sense entendre que un 23% de la població és una proporció inimaginable en qualsevol marxa o concentració feta abans. El mateix passa amb Duran i Lleida, que segueix entossudit en que la manifestació tenia com a objectiu refermar el catalanisme.
Del PP no en vull parlar, perquè no té rellevància. No és un partit que ningú pugui considerar part del marc polític català, sinó un grup d’espietes d’Espanya al Parlament de Catalunya. La seva opinió perd pes en un país que ha deixat clar que vol allò que aquests més temen.

Ara per ara, toca esperar pacientment i veure com es mou el marc polític català. Toca esperar pacientment que ERC entengui que el poble no té la paciència, que Mas deixi de fer l’hipòcrita i aclareixi què pensa i què vol fer, que el PSC deixi de tocar els nassos parlant de pacte fiscal, i que SI s’aferri al full de ruta que proposava inicialment. I, és clar, que es dóni a Catalunya el que li pertany.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures.

Etiquetat , , ,

Un passat que vol tornar

Hola, hola, hola a tothom! Ho reconec, he estat cruel i us he mantingut expectants, impacients per llegir la meva propera entrada, durant massa temps. És el que passa quan estàs de vacances: t’ho agafes amb una calma excessiva i, quan te n’adones, ja ha passat un mes. A més, això dels Jocs Olímpics m’ha distret durant els últims dies. Tranquils, l’entrada d’avui és la disculpa, i la següent, que vindrà amb sorpresa, la compensació.

Però aquest mes de juliol i els primers dies d’agost han estat, per diversos motius, una temporada d’intensa exaltació nacional. Els que em coneixeu ja ho sabeu: sóc catalanista, independentista i d’esquerres. Els insults freqüents a les xarxes socials, sobretot a Twitter, mostrant el que ja s’anomena catalanofòbia, m’han donat encara més convicció en defensar els valors i interessos que crec adequats per Catalunya. Però mai he tingut res en contra d’Espanya. Almenys, fins ara.
Sí, ara sí, tinc una queixa important, directa. I, contràriament al que podríeu pensar, no té res a veure amb la crisi, ni amb les retallades i imposicions que ens arriben des de Madrid, ni amb aquest odi que sembla que ens professen als catalans. Té a veure amb el passat, o amb el que jo creia que era el passat, d’aquest país.

Tots, petits i grans, sabeu alguna cosa sobre la història d’Espanya. No cal que tingueu cap mena de noció detallada sobre tots els reis i les batalletes, i ara. Només penseu en els quaranta anys de règim franquista. Gairebé mig segle de repressió. Quatre dècades de dictadura que van acabar amb una apagada, insípida i poc eficient transició a la tan esperada democràcia.
Ja fa gairebé tants anys des d’aleshores com els que va durar la dictadura; i, malgrat tot, fa escassament una setmana, en un BOE, es va anunciar que s’aprovava el naixement d’un nou municipi, un poblet de 2500 habitants que se segrega de Badajoz, a Extremadura. I què té a veure això amb una transició poc eficient, amb el passat? El poble s’anomena Guadiana del Caudillo, nom aprovat per votació, fa uns mesos, entre tots els habitants amb dret a vot del municipi en qüestió.

En si, és important que un poble insignificant d’Espanya tingui reminiscències del passat anterior a la transició democràtica i faci al·lusió directa a un dictador, repressor, assassí, mort fa trenta-set anys? Potser no, però a mi, que sempre exagero una mica, em sembla catastròfic.

Pel que s’ha publicat a la premsa, el mandat socialista a la comunitat autònoma extremenya va bloquejar el procés de segregació, al·legant que el nom incomplia la Llei de Memòria Històrica. L’entrada del PP a la Junta d’Extremadura va ser seguida, en poc temps, d’un decret llei que aprovava el naixement del nou municipi de topònim polèmic.
Tanmateix, el municipi, que aleshores encara era tan sols una entitat local menor, va convocar una votació per decidir si volien mantenir el nom complet o si decidien suprimir la cua del nom, deixant tan sols Guadiana. Com ja hem dit, el nom definitiu s’ha quedat en Guadiana del Caudillo. És a dir, que una fracció majoritària de la població d’aquest municipi han votat a favor d’un nom que fa apologia d’un dictador, d’un règim antidemocràtic.

Suposem, per un segon, que aquesta proporció es manté a nivell estatal i que també hi ha una majoria, a Espanya, que s’ha quedat estancada en una realitat de fa quaranta anys. Què passa, però, si és més que una suposició? El fet que un partit polític que aprova un topònim franquista guanyi per majoria absoluta unes eleccions generals fa pensar que, probablement, una part important de la població del país té aquesta mateixa tendència a involucionar.

Totaixò, per no parlar de la clamorosa violació de la Llei de Memòria Històrica, l’article 15 de la qual prohibeix la utilització de símbols franquistes i n’obliga la retirada. Si, a la fi, es permet el naixement del poble comentat, això suposarà una actuació contrària a una llei que jo, personalment, considero fonamental. Es pot confiar que algú que viola una llei important respectarà les lleis secundàries, menys rellevants però igualment necessàries?

En conclusió, crec que aquest fet, sobre el qual diaris com La Razón no han fet cap menció (que jo hagi sabut trobar) considerant que no és rellevant, demostra el que es suma a una ja llarga llista de motius pels quals vull que Catalunya sigui independent. Sé que hi ha espanyols molt raonables i tolerants, i sé que hi ha catalans que no estan d’acord amb mi en aquest assumpte. Sé que és un error generalitzar, però em temo que, encara que no ho siguin tots, hi ha una majoria, al país veí, que somia –i aplica– un model, uns ideals, un sistema que jo no vull per a la meva Catalunya.

Etiquetat , , , ,