Descripció, explicació i predicció

Fa quatre dies, aquest dilluns, vaig començar el primer semestre de Bioquímica a la Universitat de Barcelona, i en tan sols quatre dies d’intenses classes sobre ciències —des de biologia fins a matemàtiques, passant per física i diverses vessants de química— ja he començat a treure conclusions. Potser són precipitades, però no absurdes del tot: les primeres impressions, diuen, són sovint les bones.

El cas és que, després d’unes quantes converses amb algun professor i, sobretot, amb companys en la mateixa situació que jo, començo a veure clar que la ciència és quelcom massa genèric, massa ampli com per ser descrit i definit apropiadament sense afegir incisos i condicions. Sense anar més lluny, l’exactitud i el rigor dels resultats científics aportats en diverses matèries estableixen el que molts veuen com a un grau de caràcter científic, una mena de percentatge que et diu si s’aproxima més o menys al seu concepte de ciència. Per a algú dedicat a la física o a ciències exactes, doncs, l’absència d’una sòlida base lògica-matemàtica en el camp de la biologia fa que aquesta ciència sembli menys científica. 

Però, hi ha ciències més o menys científiques que d’altres?

Jo, personalment, sóc del parer que s’hauria de fer una distinció clara en els significats d’aquesta afirmació: hi ha ciències més exactes que d’altres, però l’exactitud d’una ciència no en defineix el seu caràcter científic. Per tant, hi ha ciències menys exactes, amb una base matemàtica no tan extensa com els camps més propers a la matemàtica en si, però això no significa que no siguin ciències.

Significa, senzillament, que la manera d’enfocar la temàtica corresponent (segons aquesta ciència) varia cap a la posició explicativa, racional.
L’objectiu, en definitiva, d’una ciència és la descripció dels fenòmens que succeeixen al món, des de la mateixa estructura del pensament lògic —Lògica, Matemàtiques: Ciències exactes— fins a l’estructura i el funcionament de la ment —psicologia— i, és clar, tots els elements de la realitat que ens envolta. És clar, hi ha dues maneres de descriure un fenòmen qualsevol: a priori o bé a posteriori. Deixem de banda les ciències exactes, que tenen un enfocament diferent, i centrem-nos en les ciències experimentals.

Si intentem descriure quelcom abans que passi, estem prenent les condicions inicials com a base per, valent-se d’unes lleis o d’uns axiomes, relatar amb detall què succeirà, com, quan i amb quines conseqüències. La certesa de les lleis, regles i postulats és relativa a la certesa de les altres lleis suggerides, i es medeix aquest caràcter observant amb quina freqüència el model en qüestió funciona. Experimentalment, hom podria afirmar que un cop provat que aquell postulat és fals, aquest hauria d’ésser anul·lat i descartat; certament, s’ha provat que el postulat no és verídic al cent per cent, però una aproximació prou bona a aquesta utopia pot servir en molts casos aplicats, de manera que la capacitat de predicció de la llei o norma s’ha vist alterada però no anihilada completament.

Quin és, doncs, l’objectiu de la major part de científics dedicats a ciències d’enfocament predictiu, com la física o la química? La majoria treballen amb l’ambició secreta (és a dir, coneguda per a tothom) de postular quelcom amb una capacitat predictiva més gran que les lleis donades abans en relació a un fenòmen concret. És per això, entre altres coses, que la física té una base matemàtica tan extensa i complexa: els físics, al llarg del temps, han incorporat teories i lleis matemàticament més complicades i exactes, que s’han aproximat més a la realitat.

Molts físics o futurs físics, i probablement els enginyers i futurs enginyers, deveu estar tremolant espasmòdicament mentre us imagineu cinquanta maneres d’assassinar-me si em trobeu pel carrer. La generalització és aplastant, ho sé, i per això s’ha de mencionar que la capacitat predictiva de la física no és la única peça constituent d’aquesta ciència. La física, com tota la resta, té també una important part explicativa, que raona el perquè de les lleis i dels processos que compleixen o incompleixen aquestes lleis.

Però no hi ha punt de comparació entre el caràcter explicatiu de la física i el caràcter explicatiu de la biologia, per posar un exemple. Parlem de caràcter explicatiu, no descriptiu: és a dir, que la física té molta capacitat descriptiva, però ho fa a priori, cosa que no passa en la biologia, que analitza principalment a posteriori. No em mullaré a parlar de geologia, psicologia o ciències socials, massa lluny del meu domini, perquè no m’agrada dir disbarats i crec que ja n’he deixat anar algun. Si ens centrem en la biologia, però, crec que és irrefutable que el plantejament experimental és molt diferent del de la física. En si, el disseny experimental s’estructura de manera similar: observo un fenòmen, postulo una hipòtesi, experimento, obtinc uns resultats i contrasto la hipòtesi. El plantejament de la hipòtesi i de les conclusions, però, també difereix: resumint molt i dient una altra insensatesa a ulls de molts de vosaltres, podríem dir que un físic es preguntaria “Per què ha passat això i com podria saber quan tornaria a passar?”, intentant descobrir-ne les causes per tal d’entendre’n el fonament, mentre que un biòleg es preguntaria “Què ha passat, per què i de quina manera?”, intentant explicar després de l’esdeveniment les característiques d’aquest, per tal d’entendre l’esdeveniment en si. Aquesta explicació és basada en l’observació, que requereix una base matemàtica i exacta molt menys rigorosa.

En diversos punts, és clar, les ciències més exactes i predictives coincideixen amb les ciències més explicatives. El parell explicació-predicció és el més eficient, des del meu punt de vista personal, com a eina descriptiva. N’és un exemple clar el cas de James Watson, biòleg, i Francis Crick, físic, que van fer un dels descobriments més importants en el camp de la biologia del s.XX: l’estructura tridimensional de l’ADN. La interdisciplinarietat entre les ciències, doncs, suma un altre punt a favor: la predicció, l’abans, en tant que l’antítesi de l’explicació, del després, n’esdevé el perfecte complementari.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: